poesia

El pes ombrívol
l’home eteri 
el retorn de.

El vent que cus
malignós
l’ésser pedra
el tiny aliè
la intersecció
el llegat que
queda
arrel i vida,
llenya verda.
  
La nit polar
auriga
es contorna
cau en l’oblit
perpètua i
llunyana 
incandescent
dansa fugaç.

Camines dins
l’aspre, el cercle
la determinació de quan sigui
l’instant  precís.
El remot
que divaga i no diu
res.
Caigut en l’obaga,
la pell de serp
 de riu 
quan s’allunya
la por
contraproduent, vençut
no sobreviu.

A tot pertoca un pertocar
el desfici de mi en mira teva.
L’atzarós viatge
del cru obert i sagnant viscut.
Deixes rastre com pseudònim
a peu de pàgina d’un mon
emmetzinat i riem
junts en hora morta
a d’estrip d’ algú
perdem la marca;
deixem llum creuada.
Una altre vida.



La cerca
a través d’un
bosc un
tudó fuig al batec un

dit al mig d’un
cau remor  
d’estiu
pessics en
cada fulla el teu
nom
adormit.

Aquest enginy
pueril
devastador, grotesc
lumínic,
crialla de cel
de primer ordre
miralls de marbre
i tu,
abnegat a dins.

Llàgrimes en dolç
plorar per primera i
última
vegada.
Et dic
com sorra d’aigua
filtrant-se el mar i
les meves mans
perdudes en les teves;
som carn calenta
visquent per última
i primera
vegada,
no sempre es guanya
ni es perd en
la baralla avorta
d’asos i piques;
tot jugat a
la última carta.
Sang freda
impol·luta, dessagnant-nos en
un riu de peixos i
arbres.
Tota la nit esperant
el porxo obert
i l’aire fred
remullant-me
interiorment.
Camps
corrents
en inputs, mal
ferit
a través
com una
bèstia.