la cerca
a través d’un
bosc un
tudó fuig al batec un
dit al mig d’un
cau en
la remor d’estiu
pessics en
cada fulla el teu
nom
adormit.
La casa és freda,
titànica.
Panys clavats de
portes obertes.
Boira crepuscular creixent
i llum resolta en el silenci de la
meva ànima;
retina i cos en un pàlpit
impermeable
latent en el temps un tempo
insonor, vuit abstret
insaciable perdut
cap a mi nauseabund
un vòmit colèric
devastat en sincronia
cortines, oleatge, mar i vida en vida sense vida
en home que no és home,
que no és carn
que no és fred.
titànica.
Panys clavats de
portes obertes.
Boira crepuscular creixent
i llum resolta en el silenci de la
meva ànima;
retina i cos en un pàlpit
impermeable
latent en el temps un tempo
insonor, vuit abstret
insaciable perdut
cap a mi nauseabund
un vòmit colèric
devastat en sincronia
cortines, oleatge, mar i vida en vida sense vida
en home que no és home,
que no és carn
que no és fred.
Llums de nàufrags
En un mar d’oli gris
Reconstituits com vaixells de guerra
Bombardejant el cel
Fos amb la mar blanca
El gran còmplice del sol
L’ull negre que tant ha vist
Tocat i ferit
Estellat i titubejant
L’abscència
d’homes. Brogits
d’ones
En aigues esterils
Rovell d’àncores.
En un mar d’oli gris
Reconstituits com vaixells de guerra
Bombardejant el cel
Fos amb la mar blanca
El gran còmplice del sol
L’ull negre que tant ha vist
Tocat i ferit
Estellat i titubejant
L’abscència
d’homes. Brogits
d’ones
En aigues esterils
Rovell d’àncores.
Respirs d’ones
daurades
per sortir volant
ben lluny
Llumins de cartró
d’ànimes convulses
incòmodes en el seu
eix
de partitura
daurades
per sortir volant
ben lluny
Llumins de cartró
d’ànimes convulses
incòmodes en el seu
eix
de partitura
Tos d’insomnes
sobre llits d’insomnes
la bola del món
sustentada per fils elèctrics
resuspenent-nos en
la comprimició dels mars i oceans. Marees roges
se’ns reculen en capil·lars i artèries encoagulades per
emocions brutes
Blancor estesa
per pinces de fusta de pedra
eterna d’urani i neptú
folrada per pell de gripau
deambulant en cercles apidermitzat
agonitza hemolimfa
la superfície lunar
sobre llits d’insomnes
la bola del món
sustentada per fils elèctrics
resuspenent-nos en
la comprimició dels mars i oceans. Marees roges
se’ns reculen en capil·lars i artèries encoagulades per
emocions brutes
Blancor estesa
per pinces de fusta de pedra
eterna d’urani i neptú
folrada per pell de gripau
deambulant en cercles apidermitzat
agonitza hemolimfa
la superfície lunar
Aquesta
borratxa
guitarra d’amor
no té
cordes ni ungles
que la
faguin plorar.
Fusta de porus
de la tala massiva
del fons precipici
del buit de la
mar
borratxa
guitarra d’amor
no té
cordes ni ungles
que la
faguin plorar.
Fusta de porus
de la tala massiva
del fons precipici
del buit de la
mar
Rostres en blanc
sense paraules
escric des del
buit
dels teus botons
de les teves mans
teixit dels meus
malsons.
sense paraules
escric des del
buit
dels teus botons
de les teves mans
teixit dels meus
malsons.
És la tragèdia
dels cubiculs de gas
de les cambres de
sirenes. Del vermell i del taronja i
del crit dels infants.
Del silenci dels núvols i
dels cossos desfets injectats en
desficis. Mans en creu ulls en
blanc. Antipsicòtics en vena
Teules i pàlpits
d’ocells migrant.
dels cubiculs de gas
de les cambres de
sirenes. Del vermell i del taronja i
del crit dels infants.
Del silenci dels núvols i
dels cossos desfets injectats en
desficis. Mans en creu ulls en
blanc. Antipsicòtics en vena
Teules i pàlpits
d’ocells migrant.
Remor de fons
remor de fons
remor de fons
remor de fons
remor de fons
remor de fons
remor de fons
i el fons rema.
Llàgrimes en dolç
plorar per primera i
última
vegada
Et dic
com sorra d’aigua
filtrant-se el mar
i les meves mans
perdudes en les teves
Som carn calenta
visquent per última
i primera
vegada
No sempre es guanya
ni es perd en
la baralla avorta
d’asos i piques;
tot jugat a
la última carta.
Sang freda
impol·luta, dessagnant-nos en
un riu de peixos i
arbres.
Tota la nit esperant
el porxo obert
i l’aire fred
remullant-me
interiorment
Camps
corrents
en imputs, mal
ferit, a través;
com una
bèstia.
Cinc dits closos en
un puny, i el sisè
fent-nos nosa, al mig.
No t’espantis que és el
cor que ens batega
carregat de
benzina. Ara ja
s’encenen les llums
damunt l’estesa de la grava
i el pilot automàtic
ens condueix a soles cap a
la caiguda lenta de
les fulles
anestèsiques.
un puny, i el sisè
fent-nos nosa, al mig.
No t’espantis que és el
cor que ens batega
carregat de
benzina. Ara ja
s’encenen les llums
damunt l’estesa de la grava
i el pilot automàtic
ens condueix a soles cap a
la caiguda lenta de
les fulles
anestèsiques.
Les arestes del paraigües negre
ens amaguen la casa
que va escriure
les escorrialles del record
universal. Una pluja
que ens pentina amb olor de
safrà.
Cotxes mal aparcats
en espera.
On va a parar
tot el trànsit nostre?
ens amaguen la casa
que va escriure
les escorrialles del record
universal. Una pluja
que ens pentina amb olor de
safrà.
Cotxes mal aparcats
en espera.
On va a parar
tot el trànsit nostre?
Has vist l’arbre carregat de llimones
sota les espines del cel majestuós?
És aquest el nostre tros de terra que
ens sublima fins l’espai
Guaita els monticles de pedres austeres
com conserven la calma
Obre la mà i bascula
la sombra del núvol feta en cinc dits
travessats pel rovell de la
daga sense mànec
Recula més encara i
digués:
- No creus que és d’hora
per dir-nos ningú?
sota les espines del cel majestuós?
És aquest el nostre tros de terra que
ens sublima fins l’espai
Guaita els monticles de pedres austeres
com conserven la calma
Obre la mà i bascula
la sombra del núvol feta en cinc dits
travessats pel rovell de la
daga sense mànec
Recula més encara i
digués:
- No creus que és d’hora
per dir-nos ningú?
Plecs de carn, de matèria viva
teva, lluminosa i trèmula
amb espasmes dintre
i jo ferint-te
com ampolla de vidre
oberta en tall
sense excuses
perforant-te
No son
per ser
invencions meves
Plora a soles
amb la finestra oberta
El veí no el pot veure
ni els sentiments del gos
que fuig arran de paret
Cúpules de formigó armat
l’aïllen de la societat
putrefacte
Que ningú ens vedi
l’emoció de
viure
Prohibit caçar
coto privat
Plora a soles
amb la finestra oberta
El veí no el pot veure
ni els sentiments del gos
que fuig arran de paret
Cúpules de formigó armat
l’aïllen de la putrefacte
societat
Que ningú ens vedi
l’emoció de
viure
Prohibit caçar
coto privat.
amb la finestra oberta
El veí no el pot veure
ni els sentiments del gos
que fuig arran de paret
Cúpules de formigó armat
l’aïllen de la putrefacte
societat
Que ningú ens vedi
l’emoció de
viure
Prohibit caçar
coto privat.
Quadrícules de guix
en l’imaginari
col·lectiu
Salta una pasa
dues i tres i el
mon gira
altre volta
Sols grocs
deambulen
pesants i grossos
Res de nou
en mi
Com una rosa vermella que es tiny de negre
la més deliciosa malvada.
Un amor que corromp, destraler
salvatge imaginari fictici oxidant i tallant
fred com el subsòl
Mirades rebregades
Cors enllaunats
Demà potser veurem a dins
un ocell
fantàstic
prendre el vol
abans que el dia claregi blancor
i s’entelin de llot els nostres carrers
Un amor precipitat
tenyit el tint
tenyint-se
prematurament
fent lleganyes
Pètals secs
esmorteint la caiguda
Demà potser veurem a dins
Un ocell
Fantàstic
Prendre el vol
Abans que el dia claregi blancor
I s’entelin de llot els nostres carrers
Que es llegeixi escoltant Chet Baker, Almost blue (http://es.youtube.com/watch?v=U7_EuNZjKQg)
Plom minvant
fulles d’acer en tall
2 x 2
el cap a dalt i
els peus abaix
Un calaix
soterrat
L’imaginari mon dels
desalenats
Esferes dintre esferes
eixordant el buit de
la sala
finestrada per un moble
exterior
Al pati
un home que rega
mentre plou
Un espasme anacrònic
Riure de fulles
seques trencades als
teus peus
Ventre d’hivern
Plata, els seus ulls deien
plata
plata negra perduda enmig
del mar
un tresor al fons
que crida
oceans blaus
contorns blancs
i plata de pirates i una illa
de sorra
robada enmig del mar.
Bombolles d’òxid roent
Plata deia
amb veu baixa deia
Plata
i els seus ulls
de cadenes
travades al meu pit
mentre ens enfonsàvem
amb la
plata
plata
plata negra perduda enmig
del mar
un tresor al fons
que crida
oceans blaus
contorns blancs
i plata de pirates i una illa
de sorra
robada enmig del mar.
Bombolles d’òxid roent
Plata deia
amb veu baixa deia
Plata
i els seus ulls
de cadenes
travades al meu pit
mentre ens enfonsàvem
amb la
plata
Seguirem sent cosmonàutics
viatjadors de l’espai
negre
perduts
com leds
vermells
automàtics
intermitents en la fredor de la
maquinària
estel·lar
i
sòcols blancs
i
cavitats buides
i
un jas de
palla als
teus ulls de
pupil·les
negres
i
cosmonàutics com
leds vermells
L’ intermitència
estel·lar ens
desvela
viatjadors de l’espai
negre
perduts
com leds
vermells
automàtics
intermitents en la fredor de la
maquinària
estel·lar
i
sòcols blancs
i
cavitats buides
i
un jas de
palla als
teus ulls de
pupil·les
negres
i
cosmonàutics com
leds vermells
L’ intermitència
estel·lar ens
desvela
El meu cor plora
no té braços
ha fabricat una
criatura sense ulls,
per alguns un monstre.
Jo li dic pel seu
nom i ens estimem.
Malaguanyats
els altres.
no té braços
ha fabricat una
criatura sense ulls,
per alguns un monstre.
Jo li dic pel seu
nom i ens estimem.
Malaguanyats
els altres.
Aquest enginy
pueril
devastador, grotesc
lumínic:
crialla de cel
de primer ordre
Miralls de marbre
i tu
abnegat a dins
pueril
devastador, grotesc
lumínic:
crialla de cel
de primer ordre
Miralls de marbre
i tu
abnegat a dins
Maquillatge i hores que cauen
com pesos a plom; pensa en la
màquina que destrena insaciable
uns ulls desfets en llàgrimes
de criptonita, un material extrany
com pesos a plom; pensa en la
màquina que destrena insaciable
uns ulls desfets en llàgrimes
de criptonita, un material extrany
És la busqueda que turmenta
contra natura morta
De dia
les passes son més llargues
i de nit la lila,
un llop estepari
perdent els ulls
i la veu -la gola-
a fragmentacions solitàries
contra natura morta
De dia
les passes son més llargues
i de nit la lila,
un llop estepari
perdent els ulls
i la veu -la gola-
a fragmentacions solitàries
No esperis en va
que la magnitud de
les fulles mortes
supliqui l’eternitat en demència
vascular; fàbrica de núvols i de teules
radiografiades en escàner de multirresistència
Una maldat sola (Sol al Sol)
i un vaivé letàrgic, en son profund
que la magnitud de
les fulles mortes
supliqui l’eternitat en demència
vascular; fàbrica de núvols i de teules
radiografiades en escàner de multirresistència
Una maldat sola (Sol al Sol)
i un vaivé letàrgic, en son profund
Pell i carn
entre parets quietes
sorolls de ferro
sedassats en el vent de
la memòria
xisclen finestra amunt
dins la soledat fermada
per candaus i bardisses
i un pou de glaç
de pell rosada:
Profund matí hivernal
d’ungles netes
i d’estrelles fredes.
Busca i desferma
atansa’t la galleda
per la corda d’aigua:
Recolza’t
en l’esfera de lloses
i mira
entre parets quietes
sorolls de ferro
sedassats en el vent de
la memòria
xisclen finestra amunt
dins la soledat fermada
per candaus i bardisses
i un pou de glaç
de pell rosada:
Profund matí hivernal
d’ungles netes
i d’estrelles fredes.
Busca i desferma
atansa’t la galleda
per la corda d’aigua:
Recolza’t
en l’esfera de lloses
i mira
Una despulla
cruel i amb pijama
de botons mal cosits:
el boig inalàmbric
que fa fum
allà lluny.
cruel i amb pijama
de botons mal cosits:
el boig inalàmbric
que fa fum
allà lluny.
Despert de nit
a poc a poc el mediquen.
Parpelles i ungles
li estan canviant.
Un malestar sinèrgic.
Efèmeres nues
lligades en creu
per mans i peus.
Efèmeres nues
lligades en creu
per mans i peus.
Udols d’angoixa
teixeixen
teixeixen
la fi
-
Dutxes d’aigua freda
s'escolen (com tot)
per l’entramat
de l’últim forat
Dins la sala fosca
esparrecs en cortines
verdes que priven d’un
cel jurat en immens
do menor.
És aquesta la llum del
vellut que tapissa
un altre dia? Obre els ulls
ben oberts
nineta, que
l’avi potser torna amb
les espardenyes blaves i
les mans gruixudes
arrossegant tota aquesta claror
que et dilata els ulls
negres i romputs
esquinçats per la llum
que et prenen
les ondulacions
de les cortines.
No li facis un lleig,
nineta; no marxis
abans no et beguis
els seus ulls clavats
en la immensitat del cel.
esparrecs en cortines
verdes que priven d’un
cel jurat en immens
do menor.
És aquesta la llum del
vellut que tapissa
un altre dia? Obre els ulls
ben oberts
nineta, que
l’avi potser torna amb
les espardenyes blaves i
les mans gruixudes
arrossegant tota aquesta claror
que et dilata els ulls
negres i romputs
esquinçats per la llum
que et prenen
les ondulacions
de les cortines.
No li facis un lleig,
nineta; no marxis
abans no et beguis
els seus ulls clavats
en la immensitat del cel.
Que ja no es teva
aquesta mà teva
aquesta mà teva
ni els teus cinc dits
que m’allisen
la pell
que fan ombres estranyes
que residuen llavors
que m’allisen
la pell
que fan ombres estranyes
que residuen llavors
infèrtils
a la gratitud del meu ésser
malalt i febril
desencaixat com sempre.
I hem demanes mirar-te
a la gratitud del meu ésser
malalt i febril
desencaixat com sempre.
I hem demanes mirar-te
i amb ulls clavats en vidre
(ferotges de nit)
hem desballastello
com els
(ferotges de nit)
hem desballastello
com els
cossos nostres
nusos i dolços
que canten de por
la pèrdua del dol
que un dia ens va fer ser verges
per la servitud dels
esclaus
nusos i dolços
que canten de por
la pèrdua del dol
que un dia ens va fer ser verges
per la servitud dels
esclaus
Hoy me han quitado una venda
que me tapaba los ojos
y me han clavado una
espina que me deja quieto.
Hoy tengo un llanto
Hoy vuelvo a la cuna
y muero de espasmos
dentro y fuera de ti
estoy yo.
que me tapaba los ojos
y me han clavado una
espina que me deja quieto.
Hoy tengo un llanto
Hoy vuelvo a la cuna
y muero de espasmos
dentro y fuera de ti
estoy yo.
Qui és aquest imput
silenciós
que dels qualls en fa rebaixes
i de les moles cantus tous?
M’eixordes i m’eixordes;
plors enlleganyats ja no et valen
diners.
Ara sí:
Qualls a talls,
imput,
torna’m talls per
qualls.
silenciós
que dels qualls en fa rebaixes
i de les moles cantus tous?
M’eixordes i m’eixordes;
plors enlleganyats ja no et valen
diners.
Ara sí:
Qualls a talls,
imput,
torna’m talls per
qualls.
espina
Escàndol negre
tenyit de pupil·les sordes
abracem altre cop
donem-nos l’amor
que fa corrent al terra
siguem sincers
marcim-nos les mans i
buidem el pot
de vidre, ple de
vidre buit
abracem altre cop
donem-nos l’amor
que fa corrent al terra
siguem sincers
marcim-nos les mans i
buidem el pot
de vidre, ple de
vidre buit
Aventures d'una nit
Com un llucifer
d’ales negres plegades
que s’amaga dins teu, ben be
al fons del teu subterrani
on tot és fredor i gotes d’aigua
nues que es trenquen al llot d'argila
inventada, i el crides
desde la llum repetides vegades
però no es gira ni es mou i t’envaeix la fredor
del ressò del teu crit
impregnat del fang de la gruta i de la seva esquena
corba
i et sents dintre la foscor
i et sents buit
per ser ell girat d’esquenes
amb les ales negres
plegades i amb els ulls girats,
escoltant el ressò d’una veu extranya
i llunyana.
d’ales negres plegades
que s’amaga dins teu, ben be
al fons del teu subterrani
on tot és fredor i gotes d’aigua
nues que es trenquen al llot d'argila
inventada, i el crides
desde la llum repetides vegades
però no es gira ni es mou i t’envaeix la fredor
del ressò del teu crit
impregnat del fang de la gruta i de la seva esquena
corba
i et sents dintre la foscor
i et sents buit
per ser ell girat d’esquenes
amb les ales negres
plegades i amb els ulls girats,
escoltant el ressò d’una veu extranya
i llunyana.
Rosa esmeralda
Llagostes groguestraspuen camps
de blat trasquilats
de dies grisos
salten mudes
embarnissen l’aire
d’auxilis tendres
Les fulles
Em clavaré una estaca
al mig del ventre del cor
fins que es buidi tot el que hi ha
de tu, tot el que hi ha de mi
i tot el temps junts, dilatat
com fulles verdes.
Vull veurem la llaga
a la blancor dels ulls
i amb un plor àvid
prémer l’escoissor
d’aquest ventre capgirat.
Capicua espera’m a fora
de mi, mira com vessa
aquest oli purgat
del rovell de l’exili.
Buida’t, vessa’t
eixuga’t de mi.
al mig del ventre del cor
fins que es buidi tot el que hi ha
de tu, tot el que hi ha de mi
i tot el temps junts, dilatat
com fulles verdes.
Vull veurem la llaga
a la blancor dels ulls
i amb un plor àvid
prémer l’escoissor
d’aquest ventre capgirat.
Capicua espera’m a fora
de mi, mira com vessa
aquest oli purgat
del rovell de l’exili.
Buida’t, vessa’t
eixuga’t de mi.
Leche parcialmente
desnatada, leche
desnatada
reconstituida,
azúcar (8%),
dextrosa, leche
desnatada
en polvo,
fermentos lácticos
lactobacillus casei.
alternador
Són somnis eixuts
ja viscuts dintre d’un
alternador
revolucionat a mil per
tu;
ara sal i sorra
de les esmícoles dels meus
teixits
bastards
arrugats en
llençols desperts que
s’estan cruspint les
engrunes del
sentit
ja viscuts dintre d’un
alternador
revolucionat a mil per
tu;
ara sal i sorra
de les esmícoles dels meus
teixits
bastards
arrugats en
llençols desperts que
s’estan cruspint les
engrunes del
sentit
.
Una espurna
freda
apaivaga la
set que
atravessa muntanyes
un cavall blanc
sense muntures
ni sense res
només
a galop
ell sol
quasi perdut
busca entre els
suros
llum a rajos
freda
apaivaga la
set que
atravessa muntanyes
un cavall blanc
sense muntures
ni sense res
només
a galop
ell sol
quasi perdut
busca entre els
suros
llum a rajos
escupida
pel sol
pel sol
.
I aquesta ferida
que s'em obre de nit
sota la pluja d'estels
a aixoplug
sota cobert
no em desfacis més
aquest trau
cus-me
des d'on siguis
fes que pari
la sang
En Joan
En Joan pateix vessaments cerebrals. La causa neix a l’eixam de les seves dèries; no té un filtre que pugi tamisar coses de certa càrrega emotiva o de certa transcendència, coses com ara la petitor de les cases de la vall observades des del puig, les arrugues d’una camisa blanca, quieta, penjada d’un pom, una volada d’estornells negres, recargolant-se, perfilant els núvols; una llosa de pati envoltada d’herba o una nit de lluna plena preseguida d’un dia d’estiu. Aquell dia, en Joan, va sortir d’hora a munyir les vaques. Camisa a quadres de vellut picant, mans gruixudes i esmolades, espardenyes blaves als peus i colònia de femer, van travessar a l’uníson el portal del mas. A fora, l’extensió del seu domini: la plana llaurada, els arbres del turó, les pedres de les muntanyes, les orenetes desdibuixant xisclets i, al fons, el paller petit i groc, desmagranat-se cap al cel en ordre frenètic. Al travessar el portal del mas, trepitjà la circumferència de l’era. El cel era gros i el sol creixia amb més ràbia que paciència. Un calfred va tibar tot el seu cos. Boca seca, dits cargolats com espantaveies, esquena, braços, mans i cames enrampats com per l’alternador del porxo i un gemec desquiciat d’histèria difonent-se per les quatre dimensions de la plana. Amb els genolls a terra, sang de nou quallant entre els plecs tergiversats de la matèria gris del seu cervell. Recuperant-se, amb espurnes de follia als ulls, s’incorporà a poc a poc per anar fins a la cort de vaques. Era una quadre sense porta, només quedaven les bisagres i el tancador, de manera que, desde lluny, s’entreveien un rest de vaques negres i blanques, alineades, movent la cua, amb el cap baix, buscant farratge pel terra i per l’interior dels barrots de les menjadores buides. Al final, una finestreta petita i mil•limètricament enreixada, tapissada per tranyines blanques, filtrava una llum tènue i obaga que daurava els lloms dels últims animals de la fila. A embranzides, les manes d’en Joan, espantaven les mosques que volaven com quimeres dintre la cort. Ara ja, assentat, amb el taboret corcat de tres potes a terra, comença a munyir. La galleda de ferro colat s’emplena amb rajos de llet fins, dispars, discontinus i ràpids. En Joan viu sol. No acabarà d’emplenar la galleda; amb poca llet, ja fa. Fa pocs dies, després d’una tarda ataronjada d’estiu, va patir una forta hemorràgia intrarcranial. Va matar als seus pares amb un ganivet de lligar tomates i els va deixar estassats al paller del fons, petit i groc.
En Joan II
Amb el temps, en Joan, havia anat deteriorant-se cognitivament; no només pel fet d’haver mort als seus pares sinó perquè acabava de desfermar totes les vaques de la cort. Ara, no només hi havia arbres, pedres i muntanyes sinó que també vaques enfilades als arbres, damunt les pedres i, algunes, a dalt de les muntanyes.Amb la nansa entre els plecs dels dits, amb l’esquena corbada i amb el llavi arrugat, camina a pas lent sota l’ombra inconstant de la vinya escampada verda entre filferros tibats de la casa a un tronc i de un tronc a la casa. Torna a ser a dins. A la cuina, fins a mitja paret, rajoles blanques mal col•locades ballen reflexes de llum brillant a diferents punts de la cara de l’avia, empotrada, sense pantalons, en una cadira de rodes, marró, en un racó, en mal estat, amb les juntes oxidades i les rodes petites, arrebossades per troçets de palla, mosques i ales de mosca, terra, pols i cabells esfilagarsats caiguts a terra. En estat vegetatiu, després de la mort de la seva filla i del seu gendre, en Joan l’alimentava com podia. Amb la galleda sospesa pel cul i per una bora, evoca la llet a la boca de l’avia, sense dents, amb una llengua gruixuda, tenyida d'un rosa hermètic, esqueixada per la meitat; i se la veu com pot, ennuegant-se, amb els ulls oberts, com els d'un conill, amb el ganivet al coll, llis, travessant-li la jugular, descarnant-li la pell i xisclant de dolor; la resta, la que no pot tragar, precipita a qualls per les arrugues de la cara, les del coll, les del pit i per sota de la brusa, de volants ondulants, resseguida per un punt de creu molt meticulós, de flors rodones i de fulletes punxegudes. Entre les cuixes, la part baixa de la brusa, mullant-se a l’orinal, ple d’orina groga, d’excrements líquids en suspensió i de llet tallada, supurada per la brusa, escampant-se com fum de cigar entre la merda.Amb un gest d’impaciència, en Joan, li separa la galleda de la boca. Avui ja ha menjat.Un calendari penja de la paret d’un cargol rovellat, de cabota plana, amb els marges volant lleument cap a enfora, formant una espècies de còncau diminut. N’arrenca dues fulles, de dos mesos caducs. Espera l’arribada de la Joana, la noia que ajuda a mantenir els menesters de la casa. És del poble veí; innocent i jove, un pèl feliua; i té unes bones natges, que es remenen dins una fandilla llarga i esparracada per les vores, un pam, a l'alçada del turmell.L’avia, a la seva l’esquena, mira com s'espera dret, amb el cap reposant sota el braç i el braç recolzat sobre una pedra de granit del portal principal, i la galleda, entre ell i l’avia, trabocada al terra, formant una bassa de llet, i un gat negre llepant-la abans no es filtri entre la porositat del sòl.Després d'un revolt, més enllà d’on arriben les vaques, una silueta fosca s’aproxima. Deu ser ella. El gat ja no hi és; la llet s’ha filtrat tota.
En Joan III
I ara l’avia crida, i amb el crit es mou tota ella i de retruc el bidet tremola i vessa per un cantó i després per l’altre, i en Joan no sap que fer perquè calli. S’està dret, entre la silueta acostant-se i l’avia cridant, i comença a posar-se nerviós, rere la porta, moguent-se en cercles, dins la penombra, quan no rep la llum; i la silueta que s’acosta i l’avia que crida, que s’escanya de tant cridar i en Joan que es dirigeix nerviós cap a ella, amb el llavi inferior molsut i brillant, ple de saliva i penjant; i l’avia amb la boca ben oberta, amb el pal·ladar ressec, pàl·lid i dur i es posa a darrera seu i li estreny les manetes de la cadira i quan la mou encara crida més i mai havia cridat tant com ara, i la torna a empènyer i amb l'empenta vessa orina que cau a terra i que esquitxa a les rajoles blanques de la paret i a les seves espardenyes blaves i l’orina travessa l’espart i li mulla els peus i s’atura, i es lleva les mans al cap, i s’acosta a la pica, i s'atança un barrot de ferro llarg i negre, amb una bola a la punta molt grossa desequilibradament més pesada i d’un cop l’estaborneix per la nuca i ja no crida però cada cop la silueta és més aprop, i en Joan està indecís perquè l’avia ha emmudit i obre el rebost per treure’n l’escopeta, de dos canons, lluents i la carrega amb dos cartutxos del número 30, i treu el cos per la porta i a través del punt de mira apunta al cap de la silueta, tant propera que pot distingir-li els ulls de les dents, i apreta el gallet i el cap explota a l’aire i amb el retrocés de l’escopeta cau la silueta al terra i abaixa l’arma i entra a dins, amb les pupiles dilatades, suant i amb el pols accelerat agafa la clau del mas penjada a l’entrada i surt a fora per tancar el portal amb clau, i la posa al pany i li dóna dues voltes, amb l’àvia a dins, amb la barbeta recolzada sobre el pit, amb el cap foradat i amb un riu de sang pintant-li el coll i es gira i es treu tota la roba i s’estira al mig de l’era, amb les dues cames obertes i amb els braços també i amb el penis tort, esmorteït i robust, i amb una vena verda i gruixuda, bombejant-li sang, i agafa una pedra desfalcada, molt esmolada per un cantó i amb una mà s’estreny els genitals i amb l’altre comença a tallar-se l’escrot, però no crida ni sent dolor perquè ara és llum divina.
En Joan II
Amb el temps, en Joan, havia anat deteriorant-se cognitivament; no només pel fet d’haver mort als seus pares sinó perquè acabava de desfermar totes les vaques de la cort. Ara, no només hi havia arbres, pedres i muntanyes sinó que també vaques enfilades als arbres, damunt les pedres i, algunes, a dalt de les muntanyes.Amb la nansa entre els plecs dels dits, amb l’esquena corbada i amb el llavi arrugat, camina a pas lent sota l’ombra inconstant de la vinya escampada verda entre filferros tibats de la casa a un tronc i de un tronc a la casa. Torna a ser a dins. A la cuina, fins a mitja paret, rajoles blanques mal col•locades ballen reflexes de llum brillant a diferents punts de la cara de l’avia, empotrada, sense pantalons, en una cadira de rodes, marró, en un racó, en mal estat, amb les juntes oxidades i les rodes petites, arrebossades per troçets de palla, mosques i ales de mosca, terra, pols i cabells esfilagarsats caiguts a terra. En estat vegetatiu, després de la mort de la seva filla i del seu gendre, en Joan l’alimentava com podia. Amb la galleda sospesa pel cul i per una bora, evoca la llet a la boca de l’avia, sense dents, amb una llengua gruixuda, tenyida d'un rosa hermètic, esqueixada per la meitat; i se la veu com pot, ennuegant-se, amb els ulls oberts, com els d'un conill, amb el ganivet al coll, llis, travessant-li la jugular, descarnant-li la pell i xisclant de dolor; la resta, la que no pot tragar, precipita a qualls per les arrugues de la cara, les del coll, les del pit i per sota de la brusa, de volants ondulants, resseguida per un punt de creu molt meticulós, de flors rodones i de fulletes punxegudes. Entre les cuixes, la part baixa de la brusa, mullant-se a l’orinal, ple d’orina groga, d’excrements líquids en suspensió i de llet tallada, supurada per la brusa, escampant-se com fum de cigar entre la merda.Amb un gest d’impaciència, en Joan, li separa la galleda de la boca. Avui ja ha menjat.Un calendari penja de la paret d’un cargol rovellat, de cabota plana, amb els marges volant lleument cap a enfora, formant una espècies de còncau diminut. N’arrenca dues fulles, de dos mesos caducs. Espera l’arribada de la Joana, la noia que ajuda a mantenir els menesters de la casa. És del poble veí; innocent i jove, un pèl feliua; i té unes bones natges, que es remenen dins una fandilla llarga i esparracada per les vores, un pam, a l'alçada del turmell.L’avia, a la seva l’esquena, mira com s'espera dret, amb el cap reposant sota el braç i el braç recolzat sobre una pedra de granit del portal principal, i la galleda, entre ell i l’avia, trabocada al terra, formant una bassa de llet, i un gat negre llepant-la abans no es filtri entre la porositat del sòl.Després d'un revolt, més enllà d’on arriben les vaques, una silueta fosca s’aproxima. Deu ser ella. El gat ja no hi és; la llet s’ha filtrat tota.
En Joan III
I ara l’avia crida, i amb el crit es mou tota ella i de retruc el bidet tremola i vessa per un cantó i després per l’altre, i en Joan no sap que fer perquè calli. S’està dret, entre la silueta acostant-se i l’avia cridant, i comença a posar-se nerviós, rere la porta, moguent-se en cercles, dins la penombra, quan no rep la llum; i la silueta que s’acosta i l’avia que crida, que s’escanya de tant cridar i en Joan que es dirigeix nerviós cap a ella, amb el llavi inferior molsut i brillant, ple de saliva i penjant; i l’avia amb la boca ben oberta, amb el pal·ladar ressec, pàl·lid i dur i es posa a darrera seu i li estreny les manetes de la cadira i quan la mou encara crida més i mai havia cridat tant com ara, i la torna a empènyer i amb l'empenta vessa orina que cau a terra i que esquitxa a les rajoles blanques de la paret i a les seves espardenyes blaves i l’orina travessa l’espart i li mulla els peus i s’atura, i es lleva les mans al cap, i s’acosta a la pica, i s'atança un barrot de ferro llarg i negre, amb una bola a la punta molt grossa desequilibradament més pesada i d’un cop l’estaborneix per la nuca i ja no crida però cada cop la silueta és més aprop, i en Joan està indecís perquè l’avia ha emmudit i obre el rebost per treure’n l’escopeta, de dos canons, lluents i la carrega amb dos cartutxos del número 30, i treu el cos per la porta i a través del punt de mira apunta al cap de la silueta, tant propera que pot distingir-li els ulls de les dents, i apreta el gallet i el cap explota a l’aire i amb el retrocés de l’escopeta cau la silueta al terra i abaixa l’arma i entra a dins, amb les pupiles dilatades, suant i amb el pols accelerat agafa la clau del mas penjada a l’entrada i surt a fora per tancar el portal amb clau, i la posa al pany i li dóna dues voltes, amb l’àvia a dins, amb la barbeta recolzada sobre el pit, amb el cap foradat i amb un riu de sang pintant-li el coll i es gira i es treu tota la roba i s’estira al mig de l’era, amb les dues cames obertes i amb els braços també i amb el penis tort, esmorteït i robust, i amb una vena verda i gruixuda, bombejant-li sang, i agafa una pedra desfalcada, molt esmolada per un cantó i amb una mà s’estreny els genitals i amb l’altre comença a tallar-se l’escrot, però no crida ni sent dolor perquè ara és llum divina.
S
I aquesta ferida
que se’m obre de nit
sota la pluja d’estels
a aixoplug, sota cobert
no hem desfacis més
aquest trau
cus-me des d’on siguis
fes que pari la sang
que se’m obre de nit
sota la pluja d’estels
a aixoplug, sota cobert
no hem desfacis més
aquest trau
cus-me des d’on siguis
fes que pari la sang
En Joan II.
Amb el temps, en Joan, havia anat deteriorant-se cognitivament; no només pel fet d’haver mort als seus pares sinó perquè acabava de desfermar totes les vaques de la cort. Ara, no només hi havia arbres, pedres i muntanyes sinó que també vaques enfilades als arbres, damunt les pedres i, algunes, a dalt de les muntanyes.
Amb la nansa entre els plecs dels dits, amb l’esquena corbada i amb el llavi arrugat, camina a pas lent sota l’ombra inconstant de la vinya escampada verda entre filferros tibats de la casa a un tronc i de un tronc a la casa. Torna a ser a dins. A la cuina, fins a mitja paret, rajoles blanques mal col•locades ballen reflexes de llum brillant a diferents punts de la cara de l’avia, empotrada, sense pantalons, en una cadira de rodes, marró, en un racó, en mal estat, amb les juntes oxidades i les rodes petites, arrebossades per troçets de palla, mosques i ales de mosca, terra, pols i cabells esfilagarsats caiguts a terra. En estat vegetatiu, després de la mort de la seva filla i del seu gendre, en Joan l’alimentava com podia. Amb la galleda sospesa pel cul i per una bora, evoca la llet a la boca de l’avia, sense dents, amb una llengua gruixuda, tenyida d'un rosa hermètic, esqueixada per la meitat; i se la veu com pot, ennuegant-se, amb els ulls oberts, com els d'un conill, amb el ganivet al coll, llis, travessant-li la jugular, descarnant-li la pell i xisclant de dolor; la resta, la que no pot tragar, precipita a qualls per les arrugues de la cara, les del coll, les del pit i per sota de la brusa, de volants ondulants, resseguida per un punt de creu molt meticulós, de flors rodones i de fulletes punxegudes. Entre les cuixes, la part baixa de la brusa, mullant-se a l’orinal, ple d’orina groga, d’excrements líquids en suspensió i de llet tallada, supurada per la brusa, escampant-se com fum de cigar entre la merda.
Amb un gest d’impaciència, en Joan, li separa la galleda de la boca. Avui ja ha menjat.
Un calendari penja de la paret d’un cargol rovellat, de cabota plana, amb els marges volant lleument cap a enfora, formant una espècies de còncau diminut. N’arrenca dues fulles, de dos mesos caducs. Espera l’arribada de la Joana, la noia que ajudava a mantenir els menesters de la casa. És del poble veí; innocent i jove, un pèl feliua; i té unes bones natges, que es remenen dins una fandilla llarga i esparracada per les vores, un pam, a l'alçada del turmell.
L’avia, a la seva l’esquena, mira com s'espera dret, amb el cap reposant sota el braç i el braç recolzat a una pedra de granit del portal principal, i la galleda, entre ell i l’avia, trabocada al terra, formant una bassa de llet, i un gat negre llepant-la abans no es filtri entre la porositat del sòl.
Després d'un revolt, més enllà d’on arriben les vaques, una silueta fosca s’aproxima. Deu ser ella. El gat ja no hi és; la llet s’ha filtrat tota.
Amb la nansa entre els plecs dels dits, amb l’esquena corbada i amb el llavi arrugat, camina a pas lent sota l’ombra inconstant de la vinya escampada verda entre filferros tibats de la casa a un tronc i de un tronc a la casa. Torna a ser a dins. A la cuina, fins a mitja paret, rajoles blanques mal col•locades ballen reflexes de llum brillant a diferents punts de la cara de l’avia, empotrada, sense pantalons, en una cadira de rodes, marró, en un racó, en mal estat, amb les juntes oxidades i les rodes petites, arrebossades per troçets de palla, mosques i ales de mosca, terra, pols i cabells esfilagarsats caiguts a terra. En estat vegetatiu, després de la mort de la seva filla i del seu gendre, en Joan l’alimentava com podia. Amb la galleda sospesa pel cul i per una bora, evoca la llet a la boca de l’avia, sense dents, amb una llengua gruixuda, tenyida d'un rosa hermètic, esqueixada per la meitat; i se la veu com pot, ennuegant-se, amb els ulls oberts, com els d'un conill, amb el ganivet al coll, llis, travessant-li la jugular, descarnant-li la pell i xisclant de dolor; la resta, la que no pot tragar, precipita a qualls per les arrugues de la cara, les del coll, les del pit i per sota de la brusa, de volants ondulants, resseguida per un punt de creu molt meticulós, de flors rodones i de fulletes punxegudes. Entre les cuixes, la part baixa de la brusa, mullant-se a l’orinal, ple d’orina groga, d’excrements líquids en suspensió i de llet tallada, supurada per la brusa, escampant-se com fum de cigar entre la merda.
Amb un gest d’impaciència, en Joan, li separa la galleda de la boca. Avui ja ha menjat.
Un calendari penja de la paret d’un cargol rovellat, de cabota plana, amb els marges volant lleument cap a enfora, formant una espècies de còncau diminut. N’arrenca dues fulles, de dos mesos caducs. Espera l’arribada de la Joana, la noia que ajudava a mantenir els menesters de la casa. És del poble veí; innocent i jove, un pèl feliua; i té unes bones natges, que es remenen dins una fandilla llarga i esparracada per les vores, un pam, a l'alçada del turmell.
L’avia, a la seva l’esquena, mira com s'espera dret, amb el cap reposant sota el braç i el braç recolzat a una pedra de granit del portal principal, i la galleda, entre ell i l’avia, trabocada al terra, formant una bassa de llet, i un gat negre llepant-la abans no es filtri entre la porositat del sòl.
Després d'un revolt, més enllà d’on arriben les vaques, una silueta fosca s’aproxima. Deu ser ella. El gat ja no hi és; la llet s’ha filtrat tota.
En Joan.
En Joan pateix vessaments cerebrals. La causa neix a l’eixam de les seves dèries; no té un filtre que pugi tamisar coses de certa càrrega emotiva o de certa transcendència, coses com ara la petitor de les cases de la vall observades des del puig, les arrugues d’una camisa blanca, quieta, penjada d’un pom, una volada d’estornells negres, recargolant-se, perfilant els núvols; una llosa del pati envoltada d’herba o una nit de lluna plena seguida d’un dia d’estiu.
Aquell dia, en Joan, va sortir d’hora a munyir les vaques. Camisa a quadres de vellut picant, mans gruixudes i esmolades, espardenyes blaves als peus i colònia de femer, van travessar a l’uníson el portal del mas. A fora, l’extensió del seu domini: la plana llaurada, els arbres del turó, les pedres de les muntanyes, les orenetes desdibuixant xisclets i, al fons, el paller petit i groc, desmagranat-se cap al cel en ordre frenètic.
Al travessar el portal del mas, trepitjà la circumferència de l’era. El cel era gros i el sol creixia amb més ràbia que paciència. Un calfred va tibar tot el seu cos. Boca seca, dits cargolats com espantaveies, esquena, braços, mans i cames enrampats com per l’alternador del porxo i un gemec desquiciat d’histèria difonent-se per les quatre dimensions de la plana. Amb els genolls a terra, sang de nou quallant entre els plecs tergiversats de la matèria gris del seu cervell. Recuperant-se, amb espurnes de follia als ulls, s’incorporà a poc a poc per anar fins a la cort de vaques. Era una quadre sense porta, només quedaven les bisagres i el tancador, de manera que, desde lluny, s’entreveien un rest de vaques negres i blanques, alineades, movent la cua, amb el cap baix, buscant farratge pel terra i per l’interior dels barrots de les menjadores buides. Al final, una finestreta petita i mil•limètricament enreixada, tapissada per tranyines blanques, filtrava una llum tènue i obaga que daurava els lloms dels últims animals de la fila.
A embranzides, les manes d’en Joan, espantaven les mosques que volaven com quimeres dintre la cort. Ara ja, assentat, amb el taboret corcat de tres potes a terra, comença a munyir. La galleda de ferro colat s’emplena amb rajos de llet fins, dispars, discontinus i ràpids.
En Joan viu sol. No acabarà d’emplenar la galleda; amb poca llet, ja fa. Fa pocs dies, després d’una tarda ataronjada d’estiu, va patir una forta hemorràgia intrarcranial. Va matar als seus pares amb un ganivet de lligar tomates i els va deixar estassats al paller del fons, petit i groc.
Aquell dia, en Joan, va sortir d’hora a munyir les vaques. Camisa a quadres de vellut picant, mans gruixudes i esmolades, espardenyes blaves als peus i colònia de femer, van travessar a l’uníson el portal del mas. A fora, l’extensió del seu domini: la plana llaurada, els arbres del turó, les pedres de les muntanyes, les orenetes desdibuixant xisclets i, al fons, el paller petit i groc, desmagranat-se cap al cel en ordre frenètic.
Al travessar el portal del mas, trepitjà la circumferència de l’era. El cel era gros i el sol creixia amb més ràbia que paciència. Un calfred va tibar tot el seu cos. Boca seca, dits cargolats com espantaveies, esquena, braços, mans i cames enrampats com per l’alternador del porxo i un gemec desquiciat d’histèria difonent-se per les quatre dimensions de la plana. Amb els genolls a terra, sang de nou quallant entre els plecs tergiversats de la matèria gris del seu cervell. Recuperant-se, amb espurnes de follia als ulls, s’incorporà a poc a poc per anar fins a la cort de vaques. Era una quadre sense porta, només quedaven les bisagres i el tancador, de manera que, desde lluny, s’entreveien un rest de vaques negres i blanques, alineades, movent la cua, amb el cap baix, buscant farratge pel terra i per l’interior dels barrots de les menjadores buides. Al final, una finestreta petita i mil•limètricament enreixada, tapissada per tranyines blanques, filtrava una llum tènue i obaga que daurava els lloms dels últims animals de la fila.
A embranzides, les manes d’en Joan, espantaven les mosques que volaven com quimeres dintre la cort. Ara ja, assentat, amb el taboret corcat de tres potes a terra, comença a munyir. La galleda de ferro colat s’emplena amb rajos de llet fins, dispars, discontinus i ràpids.
En Joan viu sol. No acabarà d’emplenar la galleda; amb poca llet, ja fa. Fa pocs dies, després d’una tarda ataronjada d’estiu, va patir una forta hemorràgia intrarcranial. Va matar als seus pares amb un ganivet de lligar tomates i els va deixar estassats al paller del fons, petit i groc.
En Joan.
En Joan, aquell dia, va sortir d’hora a munyir les vaques. Camisa a quadres de vellut picant, mans gruixudes i esmolades, espardenyes blaves als peus i colònia de femer, van travessar a l’uníson el portal del mas. A fora, l’extensió del seu domini: la plana llaurada, els arbres del turó, les pedres de les muntanyes, les orenetes desdibuixant xisclets i, al fons, el paller petit i groc, desmagranat-se cap al cel en ordre frenètic.
En Joan patia vessaments cerebrals. La causa neixia a l’eixam de les seves dèries; no tenia un filtre que tamisses coses de certa càrrega emotiva o de certa transcendència, coses com ara la petitor de les cases de la vall observades des del marge, les arrugues d’una camisa blanca, quieta, penjada d’un pom, una volada d’estornells negres, recargolant-se, perfilant els núvols; una llosa de pati, envoltada d’herba o una nit de lluna plena seguida d’un dia d’estiu.
Al travessar el portal del mas, trepitjà la circumferència de l’era. El cel era gros i el sol naixia amb més ràbia que paciència. Un calfred va tibar el seu cos. Boca seca, dits cargolats com espantaveies, esquena, braços, mans i cames enrampades com per l’alternador del porxo i un gemec desquiciat d’histèria difonent-se per les quatre dimensions de la plana. Amb els genolls a terra, sang quallant de nou entre els plecs de la matèria gris del seu cervell. Recuperant-se, amb espurnes de follia als ulls, s’incorporà a poc a poc per anar fins a la cort de vaques. Era una quadre sense porta, només quedaven les bisagres i el tancador, de manera que, desde lluny, s'entreveien un rest de vaques negres i blanques, alineades, movent la cua, amb el cap baix buscant farratge pel terra i per l’interior dels barrots de les menjadores buides. Al final de la quadre, una finestreta petita i mil•limètricament enreixada, tapissada per tranyines blanques, filtrava una llum tènue i obaga que daurava els lloms dels últims animals de la fila. A embranzides, les manes d’en Joan, espantaven les mosques que volaven com quimeres dintre la cort. Ara ja, assentat, amb el taboret corcat de tres potes al terra, al costat de les mamelles inflades de la vaca que més muny, comença a pitxar-li els mugrons. La galleda de ferro colat s’emplena amb rajos de llet fins, dispars, discontinus i ràpids.
En Joan viu sol. No acabarà d'emplenar la galleda. Amb poca llet ja fa. Fa pocs dies, després d’una tarda ataronjada d’estiu, va patir una forta hemorràgia intrarcranial. Va matar als seus pares amb un ganivet de lligar tomates i els va deixar estassats al paller del fons, petit i groc.
En Joan patia vessaments cerebrals. La causa neixia a l’eixam de les seves dèries; no tenia un filtre que tamisses coses de certa càrrega emotiva o de certa transcendència, coses com ara la petitor de les cases de la vall observades des del marge, les arrugues d’una camisa blanca, quieta, penjada d’un pom, una volada d’estornells negres, recargolant-se, perfilant els núvols; una llosa de pati, envoltada d’herba o una nit de lluna plena seguida d’un dia d’estiu.
Al travessar el portal del mas, trepitjà la circumferència de l’era. El cel era gros i el sol naixia amb més ràbia que paciència. Un calfred va tibar el seu cos. Boca seca, dits cargolats com espantaveies, esquena, braços, mans i cames enrampades com per l’alternador del porxo i un gemec desquiciat d’histèria difonent-se per les quatre dimensions de la plana. Amb els genolls a terra, sang quallant de nou entre els plecs de la matèria gris del seu cervell. Recuperant-se, amb espurnes de follia als ulls, s’incorporà a poc a poc per anar fins a la cort de vaques. Era una quadre sense porta, només quedaven les bisagres i el tancador, de manera que, desde lluny, s'entreveien un rest de vaques negres i blanques, alineades, movent la cua, amb el cap baix buscant farratge pel terra i per l’interior dels barrots de les menjadores buides. Al final de la quadre, una finestreta petita i mil•limètricament enreixada, tapissada per tranyines blanques, filtrava una llum tènue i obaga que daurava els lloms dels últims animals de la fila. A embranzides, les manes d’en Joan, espantaven les mosques que volaven com quimeres dintre la cort. Ara ja, assentat, amb el taboret corcat de tres potes al terra, al costat de les mamelles inflades de la vaca que més muny, comença a pitxar-li els mugrons. La galleda de ferro colat s’emplena amb rajos de llet fins, dispars, discontinus i ràpids.
En Joan viu sol. No acabarà d'emplenar la galleda. Amb poca llet ja fa. Fa pocs dies, després d’una tarda ataronjada d’estiu, va patir una forta hemorràgia intrarcranial. Va matar als seus pares amb un ganivet de lligar tomates i els va deixar estassats al paller del fons, petit i groc.
En Joan.
En Joan, aquell dia, va sortir d’hora a munyir les vaques.
Camisa a quadres de bellut picant, mans gruixudes i esmolades, espardenyes blaves als peus i colònia de femer van travessar a l’uníson el portal del mas. A fora, l’extensió del seu domini: la plana llaurada , els arbres del turó, les pedres de les muntanyes, xisclets d'oreneta desdibuixant tirabuixons i, al fons, el paller petit i groc, desmagranat-se cap al cel en ordre frenètic. Al seu cap, capil·lars rebentant-se, irrigantse sang per la volta externa del cervell. Vessements cerebrals rere vessaments cerebrals. I es que als seus pensaments, no s'hila sublimitat dels canvis d'estació i, encara és pitjor, quan es traca de l'entrada de l'estiu, així que, de tant en tant, pateix lleugers vessaments cerebrals. Un cop quallada la sang, acostuma a tornar en sí, entornant la vista cap al terra i eixugant-se amb la màniga la berromera de la boca. I així va ser.
Amb espurnes de follia als ulls, anà fins a la cort de vaques. Era una quadre sense porta, només quedaven les bisagres i el tancador, de manera que, desde lluny, s'entreveien un rest de vaques negres i blanques alineades, movent la cua amb el cap baix, buscant restes de branquillons d’userda pel terra i per l’interior dels barrots de les menjadores buides.
Al final de la quadre, una finestreta petita i mil·limètricament enreixada, tapissada per tranyines blanques, filtrava una llum tènue i obaga que daurava els lloms dels últims animals de la fila.
A embranzides, les manes d’en Joan, espantaven les mosques que volaven com quimeres dintre la cort. Ara ja, amb el taboret de tres potes corcat a terra, s’asseu al costat de la vaca que més muny. Comença a apretar-li els mugrons. La galleda de ferro colat s’emplena amb rajos de llet fins, dispars, discontinus i ràpids. En Joan viu sol. No acabarà d'emplenar la galleda. Amb poca llet ja fa. Fa pocs dies, després d’una tarda ataronjada d’estiu, acalorada, va patir una forta hemorràgia intercranial. Va matar als seus pares amb un ganivet de lligar tomates i els va deixar estassats al paller del fons, allà on el blat sec es despunta en l’immensitat del cel.
Camisa a quadres de bellut picant, mans gruixudes i esmolades, espardenyes blaves als peus i colònia de femer van travessar a l’uníson el portal del mas. A fora, l’extensió del seu domini: la plana llaurada , els arbres del turó, les pedres de les muntanyes, xisclets d'oreneta desdibuixant tirabuixons i, al fons, el paller petit i groc, desmagranat-se cap al cel en ordre frenètic. Al seu cap, capil·lars rebentant-se, irrigantse sang per la volta externa del cervell. Vessements cerebrals rere vessaments cerebrals. I es que als seus pensaments, no s'hila sublimitat dels canvis d'estació i, encara és pitjor, quan es traca de l'entrada de l'estiu, així que, de tant en tant, pateix lleugers vessaments cerebrals. Un cop quallada la sang, acostuma a tornar en sí, entornant la vista cap al terra i eixugant-se amb la màniga la berromera de la boca. I així va ser.
Amb espurnes de follia als ulls, anà fins a la cort de vaques. Era una quadre sense porta, només quedaven les bisagres i el tancador, de manera que, desde lluny, s'entreveien un rest de vaques negres i blanques alineades, movent la cua amb el cap baix, buscant restes de branquillons d’userda pel terra i per l’interior dels barrots de les menjadores buides.
Al final de la quadre, una finestreta petita i mil·limètricament enreixada, tapissada per tranyines blanques, filtrava una llum tènue i obaga que daurava els lloms dels últims animals de la fila.
A embranzides, les manes d’en Joan, espantaven les mosques que volaven com quimeres dintre la cort. Ara ja, amb el taboret de tres potes corcat a terra, s’asseu al costat de la vaca que més muny. Comença a apretar-li els mugrons. La galleda de ferro colat s’emplena amb rajos de llet fins, dispars, discontinus i ràpids. En Joan viu sol. No acabarà d'emplenar la galleda. Amb poca llet ja fa. Fa pocs dies, després d’una tarda ataronjada d’estiu, acalorada, va patir una forta hemorràgia intercranial. Va matar als seus pares amb un ganivet de lligar tomates i els va deixar estassats al paller del fons, allà on el blat sec es despunta en l’immensitat del cel.
R.B. Kitaj obra gràfica 1952 - 1979
Sala d'exposicions "la Caixa"Santa Cristina d'Aro
(Girona)14 de juny - 15 de juliol 2008
dimarts a diumenge 18:00 - 21.00
R. B. Kitaj ha emergit com un dels artistes amb una mentalitat més independent i de més influència des d’els seus dies d’estudiant als anys 50, produint una obra extraordinària incloent l’obra gràfica.
I es que l’obra gràfica d’en Kitaj funciona com un diari visual, documentant les vicissituds d’una vida artística, una vida marcada per una recerca constant de nova matèria temàtica i noves maneres per donar-hi forma.
Kitaj va ser introduït en la técnica del gravat per l’escultor austriac Fritz Wotruba, quan estudiava a Viena als principis dels anys 50, però en la literatura sobre Kitaj i la seva obra consta que no es conserva cap gravat d’aquella época, cosa que confirma el propi Kitaj: “Tots els meus gravats de Viena s’han perdut…” (Kinsman, pag. 88).
Afortunadament, el marxant d’art Richard VanderAA, curador d’aquesta exposició, ha pogut recuperar un i probablement l’únic gravat de l’època de Viena i que es pot veure per primera vegada a la mostra obra gràfica 1952–1979 a la sala d’exposicions “la Caixa” de Santa Cristina d’Aro (Girona), junt amb obres tan significatives com Barcelonetta i La Lucha del Pueblo Español por su Libertad, ambdues exhibides a l’exposició ‘Retrato de un Hispanista’ del 1994 al Museo de Bellas Artes de Bilbao, i Good God, Where is the King?, la primera litografía feta per en Kitaj.
Altres obres de l’exposició reflecteixen just això, un diari visual d’experiències i influencies, com és la condició Jueva, la diàspora, el nazisme, la literatura, l’esport (el beisbol) i escriptors, poetes, pintors i amics. També s’exposa un autoretrat poc conegut dels principis dels anys 70 ja que només existeixen molt poques copies signades, entre elles a les col·leccions de la Tate de Londres i el Boymans-van Beuningen de Rotterdam. L’obra for fear conté un referent indirecte a Sant Feliu de Guíxols, que durant vint anys va ser la seva segona residència.
Per fi es mostren dues fotografíes inèdites; un retrat d’en Kitaj, treballant l’obra Barcelonetta i una vista del taller de Piet Clement a Amsterdam lloc on es va crear aquesta litografia, considerada una de les millors peces gràfiques d’en Kitaj.
¨¨
Al meu poble,
carrers estrets;
carrers estrets;
eixorden sentiments
catalans iridescents.
Foscor, negre nit
gats i velles
llums i arbres
i
un marge
de
fonoll
catalans iridescents.
Foscor, negre nit
gats i velles
llums i arbres
i
un marge
de
fonoll
farcit de mates
de
cargol
de
cargol
. .
sense fer fressa
forquilles i ganivets
han caigut de sobre la taula
No m’esperis més
et deixo una nota
avui no tinc gana
forquilles i ganivets
han caigut de sobre la taula
No m’esperis més
et deixo una nota
avui no tinc gana
El bistec, cru siusplau.
Les escaçes orenetes pessiguen un cel diví enganxat a terra. Al seu vol impregnen dolços sentiments i caleidoscopics miratges que vessen a l’ànima, una ànima tant bastarda com la bastarda immensitat d’aquest cel tant traïdor i volàtil i que, amb la fressa del dia que s’apaga, anuncia el començament d’un altre mon més silenciós, més noctàmbul i més nocturn.
Un tren solitari a un pas previ de la seva decadència, guiat a la seva fi per corrent electrostàtica i tapat amb cortines verdes, aspres, gairebé tant aspres com una floridura impresa sobre la pela d’una llimona verda i immadura, s’amaga del paisatge . Assegut, al tren, camí de la civilització, em sento com un tros de carn arebossada perduda al cosmos i sense l’atracció de cap planeta proper, per petit que sigui.
Rere el vidre, els meus ulls esquiven el xoc dels arbres enganyats per la velocitat que confon l’estaticitat dispersa dels objectes inerts encaixats dins la finestra tren-realitat, realitat- tren.
El reflex de la vida d’una noia jove feta carn envernissa, de perfil, el vidre obscur de la finestra posterior a la meva. Llums, arbres, cables i blocs de formigó units en la foscor ens acosten al destí. El tren s’atura violentament. Ja hem arribat. M'aixeco, abaixo els escalons del vagó i camino amb les rajoles blanques de l'estació entre veus que es perden, degradades per l’homogeneïtzació que regna en la decadència més gran de totes les societat animals.
A fora plou i les gotes petites asenyalen a les meves galtes la fredor dels núvols. Semàfors vermells i boques de metro on gent cau cap a les profunditats més sordides de la ciutat i des d'on s’evaporen, de les cordes més laxes, notes àlgides i confusses, cosides entre sí per la pluja i pel tedi amb que freguen cada nit, senyores vestides de blau, les llises parets subterrànies.
Arribo a l’hotel. Rodo per la porta giratòria. Hola li dic a la recepcionista que amb pressa em demana el compte bancari per finançar l’estada. L’escriu mentre li dicto els números. Alguna cosa està passant. No hauria de ser aquí. El meu cap té desmais. A intervals. Són desmais que em bloquejen el cap. S’apaga la llum que dóna claror a les coses per poder-les manipular àgilment. Signo el rebut. No se qui és ella, ni si és real.
Premo el botó i l'ascencor m'eleva a l'habitació/M'estiro al llit/Demà serà un altre dia/Dormo 6 h/M’aixeco i em calço/ El mirall no em coneix i no em pentino perquè no tinc prous pels/Esmorzo liti i surto/ Miro al cel/No hi han pessics però, de lluny, es veu volar un avió
Del deu del cinc del dosmilvuit, -Caldes de Malavella- Barcelona estació de Sants
Un tren solitari a un pas previ de la seva decadència, guiat a la seva fi per corrent electrostàtica i tapat amb cortines verdes, aspres, gairebé tant aspres com una floridura impresa sobre la pela d’una llimona verda i immadura, s’amaga del paisatge . Assegut, al tren, camí de la civilització, em sento com un tros de carn arebossada perduda al cosmos i sense l’atracció de cap planeta proper, per petit que sigui.
Rere el vidre, els meus ulls esquiven el xoc dels arbres enganyats per la velocitat que confon l’estaticitat dispersa dels objectes inerts encaixats dins la finestra tren-realitat, realitat- tren.
El reflex de la vida d’una noia jove feta carn envernissa, de perfil, el vidre obscur de la finestra posterior a la meva. Llums, arbres, cables i blocs de formigó units en la foscor ens acosten al destí. El tren s’atura violentament. Ja hem arribat. M'aixeco, abaixo els escalons del vagó i camino amb les rajoles blanques de l'estació entre veus que es perden, degradades per l’homogeneïtzació que regna en la decadència més gran de totes les societat animals.
A fora plou i les gotes petites asenyalen a les meves galtes la fredor dels núvols. Semàfors vermells i boques de metro on gent cau cap a les profunditats més sordides de la ciutat i des d'on s’evaporen, de les cordes més laxes, notes àlgides i confusses, cosides entre sí per la pluja i pel tedi amb que freguen cada nit, senyores vestides de blau, les llises parets subterrànies.
Arribo a l’hotel. Rodo per la porta giratòria. Hola li dic a la recepcionista que amb pressa em demana el compte bancari per finançar l’estada. L’escriu mentre li dicto els números. Alguna cosa està passant. No hauria de ser aquí. El meu cap té desmais. A intervals. Són desmais que em bloquejen el cap. S’apaga la llum que dóna claror a les coses per poder-les manipular àgilment. Signo el rebut. No se qui és ella, ni si és real.
Premo el botó i l'ascencor m'eleva a l'habitació/M'estiro al llit/Demà serà un altre dia/Dormo 6 h/M’aixeco i em calço/ El mirall no em coneix i no em pentino perquè no tinc prous pels/Esmorzo liti i surto/ Miro al cel/No hi han pessics però, de lluny, es veu volar un avió
Del deu del cinc del dosmilvuit, -Caldes de Malavella- Barcelona estació de Sants
Paraules
Comença a ploure. Les primeres gotes cauen solitàries i anestesien les fulles tendres d’un vell noguer proper a la casa. La matèria de l’habitació emana quietud i calma. Una jaqueta negra de coll rebregat penja morta de la paret, com tractada per un taxidermista sintètic, mentre que, pel cel lila i gris, corren espantats ocells freds per un moment segrestats dins un racó de la meva finestra. Els canaris no han parat de cantar mentre plovia; el seu cant crida, desde la gàbia, socors a d’altres ocells lliures. La pluja cessa com quan cessa una mort prematura a la vida. Idees vagues i molestes ronden pel meu cap. Avui moriré altre cop esperant-te dalt d’un núvol. Diuen que potser vindrà tempesta.
Desde l’habitació blava. Esperant-te. Vint-i-vuit d'abril del dos mil vuit
Desde l’habitació blava. Esperant-te. Vint-i-vuit d'abril del dos mil vuit
Lourdes
Em llevo a les 5 de no poder dormir més. Vaig al lavabo i orino dins la tassa del vàter. M’entorno al llit per intentar perllongar el meu son. Són les 6 menys 3 i no puc tancar els ulls. M’escalfo un got de llet amb l’esperançadora finalitat de que m’anestesiï. Xucu les galetes amb un gruix de 4 en 4. S’estoven i me les menjo de cop. A través d’una finestra petita mudada per una cortina de punt, assentat, entre els primers rajos de llum blava es reconeix la casa de la rectoria. El mossèn ja té llums oberts : el de la cuina i el del menjador. Em pregunto perquè es deu llevar tant d’hora i si ho fa cada dia. Segurament i per estadística a aquesta hora és quan hi ha més aparicions
¿?
Carn que tremola
torno a ser aquí
hola bon dia
que tal quin bon matí
no desesperis
perquè
Do re mi
Fa sol la
Si
torno a ser aquí
hola bon dia
que tal quin bon matí
no desesperis
perquè
Do re mi
Fa sol la
Si
Vacaciones.
Solo,
me ahogo
en ti
porque encuentro
una queja
que despierta,
emergida del
dolor,
cuando
tu arrebato
me desquicia,
solo,
frente a mí.
me ahogo
en ti
porque encuentro
una queja
que despierta,
emergida del
dolor,
cuando
tu arrebato
me desquicia,
solo,
frente a mí.
Un altre dia.
Les cames, entrecreuades sota una fandilla blanca de doble volta, l’esperen assentades a la terrassa d'un bar cobert per un toldo gris de vores ondulades.
Un empedrat d’adoquins de pedra magmàtica barrejada amb xiclets palns rosses, verds i liles comprimeix el terra que dóna forma als seus peus.
Al fron, nota la frescor de l’aire que fuig del fons del mar. Sap que arribarà tard. No porta mitges i les cuixes creixen gruixudes i depilades a partir d’unes calces fines.
Quan el vegi venir , abans d'il·lusionar-se per la seva presència, s'evaporarà, imaginant-se al seu nas gros i rodó comprimint l'escalfor dels seus llavis humits.
Seu sobre una cadira de ferro antiga, d’aquelles primes però que pesen, que tenen una sèrie de dibuixos que permeten que l’aire corri per entre l’estructura rígida i que, amb vuit potes cilíndriques, soldades per parelles, s’aixequen, conjuntament amb tires de pintura blanca arrancades pel rovell, dos pams de terra.
El temps passa i els cabells del serrell volen amarrats al cap. L'oliva ovalada de dins del seu got, ja quasi buit, determina la llarga espera. Té paciència i no té rellotge. És prima, guapa, d’ulls verds i de mirada ingràvida. Demana la compte. Paga amb el pes de les monedes. Recull tot el canvi. Amb els diners a la mà vacil•la uns segons. No sap si deixar propina. Mira a dreta i esquerra. Ell, no ve, ni creu que vingui.
Sola, s’aixeca, agafa el bolso i es desenganxa, dels lloms, la fandilla, encartronada per brisa marina i suor. Amb les primeres passes no només se li refresca l’entrecuix si no que, amb unes quantes passes més, l’aire fresc s’escampa entre pell i calça. Arriba. Estira del joc de claus del bolso per obrir la porta de l’entresol del pis . Obra, entra, travessa el replà, puja els esgraons il•luminada amb llum arrugada per la finestra de l'escala; arracona amb un cop de peu l’estora punxeguda de benvinguda, es treu les xancles i, descalça, s'estabilitza amb l’homogeneïtat del marbre. Treu les claus altre volta, busca la de casa, l’entra al pany, moment en el qual i des d'una altre perspectiva, des l'interior del seu pis inanimat, es sent com, la fressa de la clau xerricant la serradura, desvirga el menjador, les tovalles de sobre la taula, el gerro de flors grogues i la pols suspesa que, al seu torn, es desenfoquen sicrònicament.
Silenci. Ja és dins. Com per acte d’un sospir es treu les peces de roba desordenant-les en funció del tamany i de la proximitat del llit. Dreta i nua se’l mira blanc i pur. Es col•loca de quatre grapes sobre el llençol llis. Els pits li pengen sotmesos a una bellesa divina. S’estira. Dues dunes càlides, torrades, desèrtiques, de sorra fina, s'enalteixen del llit fonent-se entre ratlles discontinues de llum supurades per la persiana de fusta a mig obrir. L’ inseguretat de l’aire contra la seva nuesa l’excita per damunt dels núvols. Sobre un niu de cabells tergiversat, una galta de la cara prem el coixí, mentre que, amb els dits, es palpa, delicada i fervorosament part de la teta, l’arruga del mugró, el ventre, el forat del melic i, finalment, la vagina. Es masturba i ho fa com si tingués pressa; com si mai ho hagués fet. Tanca els ulls i gemega fluixet, presa de sospirs i palpits. Pensa que podria haver deixat propina. A vegades li passa; a vegades se li barregen pensaments extranys. Se l’imagina a ell, a la seva olor virílica, a la seva carn laxa, als seus ulls negres i al fregament dels pels púbics punxant peluts la seva esquena amunt i avall. No sap si li queden iogurts a la nevera. La seva pell tremola com una fulla freda. Els seus ulls s’apreten encara més fort entre si. Crida i plora. Rebombori. Galtes vermelles. Es contrau tota ella. Els veïns, pensa, els cullons de veïns. Però no l'hi importa; no hi pot fer res. Si, pels crits, avisessin a la policia, se’ls follaria. Gemega cada cop més fort. L'eco dels seus mateixos crits reboten histèrics entre les quatre parets de l'habitació. Suen les aixelles, les orelles, les mans, la cintura i la veïna centenària del pis d’abaix , trasbalsada i quasi en estat de coma. Ulls en blanc. Explota. Explota. Explota varies vegades repetidament. Una descàrrega elèctrica d'alta tensió l'avisa de que ja s’ha corregut. L’orgasme acaba d’arribar en forma de limusina. Aparca, baixa glamurosament del cotxe i, per sobre d'una llarga estora vermella, camina fins penetrar a la cavitat interior de les seves entranyes. Riu i riu de satisfacció. Té espasmes contràctils i llargs, de potser un o dos minuts. Com una berrumera de mar que es retira de la sorra, l'orgasme, es filtre entre les pedres estovades per la mar. Desapareix lentament, quasi ni es nota. Ell, el dels genital peluts, també desapareix. S’ evapora com un residu d’entre els seus dits. Un altre dia, pensa, no l'esperaré tant estona.
Un empedrat d’adoquins de pedra magmàtica barrejada amb xiclets palns rosses, verds i liles comprimeix el terra que dóna forma als seus peus.
Al fron, nota la frescor de l’aire que fuig del fons del mar. Sap que arribarà tard. No porta mitges i les cuixes creixen gruixudes i depilades a partir d’unes calces fines.
Quan el vegi venir , abans d'il·lusionar-se per la seva presència, s'evaporarà, imaginant-se al seu nas gros i rodó comprimint l'escalfor dels seus llavis humits.
Seu sobre una cadira de ferro antiga, d’aquelles primes però que pesen, que tenen una sèrie de dibuixos que permeten que l’aire corri per entre l’estructura rígida i que, amb vuit potes cilíndriques, soldades per parelles, s’aixequen, conjuntament amb tires de pintura blanca arrancades pel rovell, dos pams de terra.
El temps passa i els cabells del serrell volen amarrats al cap. L'oliva ovalada de dins del seu got, ja quasi buit, determina la llarga espera. Té paciència i no té rellotge. És prima, guapa, d’ulls verds i de mirada ingràvida. Demana la compte. Paga amb el pes de les monedes. Recull tot el canvi. Amb els diners a la mà vacil•la uns segons. No sap si deixar propina. Mira a dreta i esquerra. Ell, no ve, ni creu que vingui.
Sola, s’aixeca, agafa el bolso i es desenganxa, dels lloms, la fandilla, encartronada per brisa marina i suor. Amb les primeres passes no només se li refresca l’entrecuix si no que, amb unes quantes passes més, l’aire fresc s’escampa entre pell i calça. Arriba. Estira del joc de claus del bolso per obrir la porta de l’entresol del pis . Obra, entra, travessa el replà, puja els esgraons il•luminada amb llum arrugada per la finestra de l'escala; arracona amb un cop de peu l’estora punxeguda de benvinguda, es treu les xancles i, descalça, s'estabilitza amb l’homogeneïtat del marbre. Treu les claus altre volta, busca la de casa, l’entra al pany, moment en el qual i des d'una altre perspectiva, des l'interior del seu pis inanimat, es sent com, la fressa de la clau xerricant la serradura, desvirga el menjador, les tovalles de sobre la taula, el gerro de flors grogues i la pols suspesa que, al seu torn, es desenfoquen sicrònicament.
Silenci. Ja és dins. Com per acte d’un sospir es treu les peces de roba desordenant-les en funció del tamany i de la proximitat del llit. Dreta i nua se’l mira blanc i pur. Es col•loca de quatre grapes sobre el llençol llis. Els pits li pengen sotmesos a una bellesa divina. S’estira. Dues dunes càlides, torrades, desèrtiques, de sorra fina, s'enalteixen del llit fonent-se entre ratlles discontinues de llum supurades per la persiana de fusta a mig obrir. L’ inseguretat de l’aire contra la seva nuesa l’excita per damunt dels núvols. Sobre un niu de cabells tergiversat, una galta de la cara prem el coixí, mentre que, amb els dits, es palpa, delicada i fervorosament part de la teta, l’arruga del mugró, el ventre, el forat del melic i, finalment, la vagina. Es masturba i ho fa com si tingués pressa; com si mai ho hagués fet. Tanca els ulls i gemega fluixet, presa de sospirs i palpits. Pensa que podria haver deixat propina. A vegades li passa; a vegades se li barregen pensaments extranys. Se l’imagina a ell, a la seva olor virílica, a la seva carn laxa, als seus ulls negres i al fregament dels pels púbics punxant peluts la seva esquena amunt i avall. No sap si li queden iogurts a la nevera. La seva pell tremola com una fulla freda. Els seus ulls s’apreten encara més fort entre si. Crida i plora. Rebombori. Galtes vermelles. Es contrau tota ella. Els veïns, pensa, els cullons de veïns. Però no l'hi importa; no hi pot fer res. Si, pels crits, avisessin a la policia, se’ls follaria. Gemega cada cop més fort. L'eco dels seus mateixos crits reboten histèrics entre les quatre parets de l'habitació. Suen les aixelles, les orelles, les mans, la cintura i la veïna centenària del pis d’abaix , trasbalsada i quasi en estat de coma. Ulls en blanc. Explota. Explota. Explota varies vegades repetidament. Una descàrrega elèctrica d'alta tensió l'avisa de que ja s’ha corregut. L’orgasme acaba d’arribar en forma de limusina. Aparca, baixa glamurosament del cotxe i, per sobre d'una llarga estora vermella, camina fins penetrar a la cavitat interior de les seves entranyes. Riu i riu de satisfacció. Té espasmes contràctils i llargs, de potser un o dos minuts. Com una berrumera de mar que es retira de la sorra, l'orgasme, es filtre entre les pedres estovades per la mar. Desapareix lentament, quasi ni es nota. Ell, el dels genital peluts, també desapareix. S’ evapora com un residu d’entre els seus dits. Un altre dia, pensa, no l'esperaré tant estona.
Hacendado.
S’incorpora a poc a poc, com corpresa. Amb les cames juntes s'asseu al marge del llit. Els ulls desenfocats i mirant a terra. S’esmola, amb una llima gastada, les ungles del peu. Assentada, despullada i amb el na i venir de la llima, queda transposada una bona estona. Es transposa tant que deixa de llimar-se. Es transposa tant que no sap que li ha caigut la llima. Aixeca el cap i mira per la finestra. El dia s'està apagant.
Es posa una brusa per anar fins l'armari. Es vesteix per anar a treballar. Es renta les mans. Tenca en clau i surt al carrer. Camina. Arriba a l’entrada de la feina i s’espera . S'espera amb les seves companyes. Fumen entre converses circulars. Esperen que es pugi la persiana. Cap d’elles vol treballar. Ella, tampoc. Parlen, enraonen, comenten i riuen. La persiana de xapa s’obrirà. Tenen après que, abans que s'obri, des de fora , es sent com, des de dins, algú prem un botó que fa pugi lentament.
Grills d’estiu zumbant l’aire. Foscor brodada d’estrelles. Dretes, trepitjant l'esfalt del pàrquing de davant del Super. Dents apretades. Cap ja no fuma. Totes ho saben. Primer el botó. Després, la xapa.
Es posa una brusa per anar fins l'armari. Es vesteix per anar a treballar. Es renta les mans. Tenca en clau i surt al carrer. Camina. Arriba a l’entrada de la feina i s’espera . S'espera amb les seves companyes. Fumen entre converses circulars. Esperen que es pugi la persiana. Cap d’elles vol treballar. Ella, tampoc. Parlen, enraonen, comenten i riuen. La persiana de xapa s’obrirà. Tenen après que, abans que s'obri, des de fora , es sent com, des de dins, algú prem un botó que fa pugi lentament.
Grills d’estiu zumbant l’aire. Foscor brodada d’estrelles. Dretes, trepitjant l'esfalt del pàrquing de davant del Super. Dents apretades. Cap ja no fuma. Totes ho saben. Primer el botó. Després, la xapa.
Terra endins.
M’agradaria tornar a embogir.
Més que abans.
Més alt i més fort.
Seria l’excusa perfecte
per
marxar de viatge.
Més que abans.
Més alt i més fort.
Seria l’excusa perfecte
per
marxar de viatge.
Un altre dia.
Ella l’espera assentada a ell. L’espera a la terrassa d’un bar. Un bar d'aquests.
- Tot en aquesta descripció s’intentarà que tingui unes tonalitats compreses des del blanc fins al negre. –
Amb les cames entrecreuades sota una fandilla blanca de doble volta nota, al fron, el fred de l’aire que fuig del fons del mar, milles enllà.
El fora del bar està parcialment cobert per un toldo blanc desplegat només fins un quart del seu total. Les bores que en pengen , tal i com pengen les bores de qualsevol toldo, moren amb un final ondulat. El terra és d'un empedrat d’adoquins de pedra magmàtica, dura i amb xiclets de tant en tant.
Sap que arribarà tard. No porta mitges i les cuixes creixen gruixudes i depilades a partir d’unes calcetes gris perla, color equivalent a un rosa pàl·lid suavitzat amb cotó. Li agrada no portar mitges. L’excita. L’excita molt. Quan el vegi venir pensarà, abans que en la il·lusió real de veure ‘l a ell, en ella quasi despullada i amb el nas d’ell, gros i rodó, comprimit, amb les calcetes com a frontera, enmig dels seus humits llavis vaginals.
Seu sobre una cadira de ferro antiga, d’aquelles primes però que pesen, que tenen una sèrie de dibuixos que permeten que l’aire corri per entre l’estructura rígida i que, amb vuit potes cilíndriques, soldades per parelles, s’aixequen dos pams, grossos, del terra. El rovell arranca a tires la pintura blanca.
El temps passa i els cabells del serrell volen amarrats al cap. Té paciència. No té rellotge. A vingut a l’hora establerta perquè intueix l’hora a través de les seves sensacions . Ara es sent segura. Això li és positiu. Cada dia a aquesta hora és sent segura i ho exterioritza amb una sèrie de minuciosos tics nerviosos a la punta del dit polze de la mà esquerre.
En canvi a l’oliva ovalada de dins del seu got, ja quasi vuit, li és igual i indiferent perquè, en vida, només ha d’acumular àcids grassos, fer-se grossa,verda, negra o rellena.
Per tant la oliva no acumula sensacions en tant que ella no acumula àcids grassos.
És prima, guapa, d’ulls verds i amb el voltant de l’iris gris. Té una mirada ingràvida. Allà on mira ho fulmina tot. És d’aquelles dones impúdiques que no te vergonya en demanar la compte mentre els cambrers perden el temps fent brometes. Demana la compte. Paga amb el pes de les monedes. Recull tot el canvi. Amb els diners a la mà vacil·la uns segons. No sap si deixar propina. Mai sap si ho ha de fer. Mira a dreta i a esquerra. No la observa ningú. Ell no ve, ni creu que vingui. Fins un límit, pensa, sempre fins un límit.
Sola, s’aixeca, agafa el bolso i es desenganxa, dels lloms, la fandilla encolada amb brisa marina i suor. Amb les primeres passes no només se li refresca l’entrecuix si no que amb unes quantes passes més l’aire s’escampa entre pell i calça. Acalorada segueix caminant camí de casa mentre la tarda rema a través del seu agut olfacte femení.
Es convenç de que no està ofesa, de que el problema no és seu, és el d’ell per no haver vingut. Estira el joc de claus del final del bolso per obrir la porta de l’entresol del seu pis i, amb consciència, tria aquella més petita i menys serrada. Obra, entra - Plaff!- es tenca la porta darrere seu , camina una mica i, il·luminada amb la llum que arruguen els vidres blancs de les finestres de les escales, puja els esgraons fins al segon pis .
Abans d’entrar arracona amb un cop de peu l’estora punxeguda de l’entrada, es treu les xancles i amb el palmell dels peus, s’estabilitza amb l’homogeneïtat del marbre fred i racional. Treu les claus altre cop, busca la de casa, i la posa al pany moment en el qual i des d'una altre perspectiva, des de dins del seu pis inanimat, s’escolta, com el soroll de claus desvirga el pany, el menjador i, amb un lleu tremoleig, les estovalles i el gerro de flors grogues de sobre la taula.
Silenci. Ja és dins. Com per acte d’un sospir es treu les peces de roba desordenant-les en funció del tamany i de la proximitat del llit. Dreta i nua se’l mira blanc i pur. Es col·loca de quatre grapes sobre el llençol llis. Com un gos, pensa, com un gos. Els pits li pengen com dues campanes. S’estira. Dues dunes damunt l’arrugat llençol s’enalteixen i formen el seu cul. Dues dunes càlides, desèrtiques, dinàstiques, de sorra fina, torrades i que ,amb l’efecte de les persianes quasi baixades, hom podria confondre’s i obviar que és l’últim raig de sol el que creua les seves natges. L’ inseguretat de l’aire contra la seva nuesa l’excita encara més. Una galta de la cara apreta, sobre un niu de cabells, al coixí, mentre, amb la mà dreta, es palpa, delicada i fervorosament, part de la teta, tot el mugró, el ventre, el forat del melic, i amb dos dits, es precipita dins la vagina. Es masturba. Es masturba com si tingués pressa. Tanca els ulls, gemega fluixet i shuliveja entre les dents, atrapada en suspirs d’ indeterminació i palpits. Pensa que podria haver deixat propina. A vegades li passa. A vegades se li barregen idees rares mentre s’acaricia. Fa un esforç i se l’imagina a ell, despullat i estirat damunt seu, de quatre grapes, amb la seva olor virílica i amb els seus genitals penjant peluts sobre la seva esquena. No sap si li queden iogurts a la nevera. La seva pell tremola com una fulla freda. Els seus ulls s’apreten encara més fort entre si. Crida i plora. Rebombori. Galtes vermelles. Es contrau tota ella, com una oruga. Els veïns, pensa, els cullons de veïns. Pero li és igual. En el fons no li preocupen els veins...- si volen que truquin a la policia que me'ls follo a tots, que els truquin...- Gemega cada cop més fort. L'eco dels seus mateixos crits reboten bojos entre les quatre parets de l'habitació. Suen les aixelles, les orelles, les mans, la cintura i la veïna centeanria d'abaix, trasbalsada i quasi en estat de coma. Ulls en blanc. Explota. Explota. Explota repetidament varies vegades. Una descàrrega elèctrica d'alta tensió l'avisa de que ja s’ha corregut. L’orgasme acaba d’arribar en forma de limusina. Aparca i, com si fos una estrella de cine, baixa del cotxe glamurosament i caminanat la llarga estora vermella que penetra fins les seves entranyes. Riu i riu de satisfacció. Té espasmes. Bastanta estona té espasmes. Potser un o dos minuts. Com una berrumera de mar que es retira de la sorra, l'orgasme es filtre entre les pedretes. Desapareix lentament. Quasi ni es nota. Ell, el dels genital peluts, també desepareix, s’ evapora com un residu d’entre els seus dits, impregnats de delicte. Un altre dia, pensa, deixaré propina.
- Tot en aquesta descripció s’intentarà que tingui unes tonalitats compreses des del blanc fins al negre. –
Amb les cames entrecreuades sota una fandilla blanca de doble volta nota, al fron, el fred de l’aire que fuig del fons del mar, milles enllà.
El fora del bar està parcialment cobert per un toldo blanc desplegat només fins un quart del seu total. Les bores que en pengen , tal i com pengen les bores de qualsevol toldo, moren amb un final ondulat. El terra és d'un empedrat d’adoquins de pedra magmàtica, dura i amb xiclets de tant en tant.
Sap que arribarà tard. No porta mitges i les cuixes creixen gruixudes i depilades a partir d’unes calcetes gris perla, color equivalent a un rosa pàl·lid suavitzat amb cotó. Li agrada no portar mitges. L’excita. L’excita molt. Quan el vegi venir pensarà, abans que en la il·lusió real de veure ‘l a ell, en ella quasi despullada i amb el nas d’ell, gros i rodó, comprimit, amb les calcetes com a frontera, enmig dels seus humits llavis vaginals.
Seu sobre una cadira de ferro antiga, d’aquelles primes però que pesen, que tenen una sèrie de dibuixos que permeten que l’aire corri per entre l’estructura rígida i que, amb vuit potes cilíndriques, soldades per parelles, s’aixequen dos pams, grossos, del terra. El rovell arranca a tires la pintura blanca.
El temps passa i els cabells del serrell volen amarrats al cap. Té paciència. No té rellotge. A vingut a l’hora establerta perquè intueix l’hora a través de les seves sensacions . Ara es sent segura. Això li és positiu. Cada dia a aquesta hora és sent segura i ho exterioritza amb una sèrie de minuciosos tics nerviosos a la punta del dit polze de la mà esquerre.
En canvi a l’oliva ovalada de dins del seu got, ja quasi vuit, li és igual i indiferent perquè, en vida, només ha d’acumular àcids grassos, fer-se grossa,verda, negra o rellena.
Per tant la oliva no acumula sensacions en tant que ella no acumula àcids grassos.
És prima, guapa, d’ulls verds i amb el voltant de l’iris gris. Té una mirada ingràvida. Allà on mira ho fulmina tot. És d’aquelles dones impúdiques que no te vergonya en demanar la compte mentre els cambrers perden el temps fent brometes. Demana la compte. Paga amb el pes de les monedes. Recull tot el canvi. Amb els diners a la mà vacil·la uns segons. No sap si deixar propina. Mai sap si ho ha de fer. Mira a dreta i a esquerra. No la observa ningú. Ell no ve, ni creu que vingui. Fins un límit, pensa, sempre fins un límit.
Sola, s’aixeca, agafa el bolso i es desenganxa, dels lloms, la fandilla encolada amb brisa marina i suor. Amb les primeres passes no només se li refresca l’entrecuix si no que amb unes quantes passes més l’aire s’escampa entre pell i calça. Acalorada segueix caminant camí de casa mentre la tarda rema a través del seu agut olfacte femení.
Es convenç de que no està ofesa, de que el problema no és seu, és el d’ell per no haver vingut. Estira el joc de claus del final del bolso per obrir la porta de l’entresol del seu pis i, amb consciència, tria aquella més petita i menys serrada. Obra, entra - Plaff!- es tenca la porta darrere seu , camina una mica i, il·luminada amb la llum que arruguen els vidres blancs de les finestres de les escales, puja els esgraons fins al segon pis .
Abans d’entrar arracona amb un cop de peu l’estora punxeguda de l’entrada, es treu les xancles i amb el palmell dels peus, s’estabilitza amb l’homogeneïtat del marbre fred i racional. Treu les claus altre cop, busca la de casa, i la posa al pany moment en el qual i des d'una altre perspectiva, des de dins del seu pis inanimat, s’escolta, com el soroll de claus desvirga el pany, el menjador i, amb un lleu tremoleig, les estovalles i el gerro de flors grogues de sobre la taula.
Silenci. Ja és dins. Com per acte d’un sospir es treu les peces de roba desordenant-les en funció del tamany i de la proximitat del llit. Dreta i nua se’l mira blanc i pur. Es col·loca de quatre grapes sobre el llençol llis. Com un gos, pensa, com un gos. Els pits li pengen com dues campanes. S’estira. Dues dunes damunt l’arrugat llençol s’enalteixen i formen el seu cul. Dues dunes càlides, desèrtiques, dinàstiques, de sorra fina, torrades i que ,amb l’efecte de les persianes quasi baixades, hom podria confondre’s i obviar que és l’últim raig de sol el que creua les seves natges. L’ inseguretat de l’aire contra la seva nuesa l’excita encara més. Una galta de la cara apreta, sobre un niu de cabells, al coixí, mentre, amb la mà dreta, es palpa, delicada i fervorosament, part de la teta, tot el mugró, el ventre, el forat del melic, i amb dos dits, es precipita dins la vagina. Es masturba. Es masturba com si tingués pressa. Tanca els ulls, gemega fluixet i shuliveja entre les dents, atrapada en suspirs d’ indeterminació i palpits. Pensa que podria haver deixat propina. A vegades li passa. A vegades se li barregen idees rares mentre s’acaricia. Fa un esforç i se l’imagina a ell, despullat i estirat damunt seu, de quatre grapes, amb la seva olor virílica i amb els seus genitals penjant peluts sobre la seva esquena. No sap si li queden iogurts a la nevera. La seva pell tremola com una fulla freda. Els seus ulls s’apreten encara més fort entre si. Crida i plora. Rebombori. Galtes vermelles. Es contrau tota ella, com una oruga. Els veïns, pensa, els cullons de veïns. Pero li és igual. En el fons no li preocupen els veins...- si volen que truquin a la policia que me'ls follo a tots, que els truquin...- Gemega cada cop més fort. L'eco dels seus mateixos crits reboten bojos entre les quatre parets de l'habitació. Suen les aixelles, les orelles, les mans, la cintura i la veïna centeanria d'abaix, trasbalsada i quasi en estat de coma. Ulls en blanc. Explota. Explota. Explota repetidament varies vegades. Una descàrrega elèctrica d'alta tensió l'avisa de que ja s’ha corregut. L’orgasme acaba d’arribar en forma de limusina. Aparca i, com si fos una estrella de cine, baixa del cotxe glamurosament i caminanat la llarga estora vermella que penetra fins les seves entranyes. Riu i riu de satisfacció. Té espasmes. Bastanta estona té espasmes. Potser un o dos minuts. Com una berrumera de mar que es retira de la sorra, l'orgasme es filtre entre les pedretes. Desapareix lentament. Quasi ni es nota. Ell, el dels genital peluts, també desepareix, s’ evapora com un residu d’entre els seus dits, impregnats de delicte. Un altre dia, pensa, deixaré propina.
Resum.
I seguirà cavalcant guarnit amb ales blanques difuminat entre carreteres llargues, insonores, asfaltades, molles, contra el vent i la gent en busca de l’ona que vibra orfe i malmesa que desperta ulls nusos que com de nou nascuts balbucegen humits imatges d'un mon estèril ple de núvols, arbres, pedres i somnis amagats sota pedres.
Inànim.
Escanya el tub de pasta de dents fins treure’n l’últim mil·ligram. Sempre l’escanya fins que ja no pot més, fins que ha escopit la vils, fins que sembla un drap escorregut.
Es raspalla les dents com per força.
El mirall xiuxiueja sentiments que volen en veu alta mentre es mira als ulls que cremen de fulgor, de ira i que dilaten, que eixamplen una connexió divina que transcendeix més enllà del sí de la seva vida, que s’expressa per si sola com si ell no hi fos com si tot existís amagat entre marges i marges de boira, de terra, de llum es raspalla amb força, la carn el fa pobre, es despulla amb la mirada, es un jove inconscient temerari, no sap com manegar-s’ho com desfer-se’n com atrapar-ho, al cap davall sempre se li escapa sempre acaba sol en un pou de soledat amb el raspall brut, la boca neta, la mirada perduda entre carn inconnexa i ferralla d’amargura, que talla, que oxida que purga que imita sons de mort que sords impregnen bafs sobre làpides de marbre esculpides, robustes, inànimes, transitòries. Tanca la aixeta. Es fa fosc, com fa un trileni, com fa deu dies, com farà el dia, l’any el segle el mil·lenni el centenari després de la seva mort i tot seguirà igual, entre boires de llum de terra o potser no, qui sap, al cap i al fi la pasta de dents té gust de menta.
Es raspalla les dents com per força.
El mirall xiuxiueja sentiments que volen en veu alta mentre es mira als ulls que cremen de fulgor, de ira i que dilaten, que eixamplen una connexió divina que transcendeix més enllà del sí de la seva vida, que s’expressa per si sola com si ell no hi fos com si tot existís amagat entre marges i marges de boira, de terra, de llum es raspalla amb força, la carn el fa pobre, es despulla amb la mirada, es un jove inconscient temerari, no sap com manegar-s’ho com desfer-se’n com atrapar-ho, al cap davall sempre se li escapa sempre acaba sol en un pou de soledat amb el raspall brut, la boca neta, la mirada perduda entre carn inconnexa i ferralla d’amargura, que talla, que oxida que purga que imita sons de mort que sords impregnen bafs sobre làpides de marbre esculpides, robustes, inànimes, transitòries. Tanca la aixeta. Es fa fosc, com fa un trileni, com fa deu dies, com farà el dia, l’any el segle el mil·lenni el centenari després de la seva mort i tot seguirà igual, entre boires de llum de terra o potser no, qui sap, al cap i al fi la pasta de dents té gust de menta.
Nata.
És un maniàtic escrupolós de la matèria. No sap viure sense desfer-se d’ella. Amb nerviosisme destil·la la magre realitat que l’envolta,que l’afoga, que el paral.litza. Cada dia afronta amb decrepitud situacions inconvexes, intangibles, inaferrables. Deplorables tensions l’esgoten, el fonen. Explota. No ha nascut per ser formiga, per ser abella, no coneix ideals ni lluita per cap causa extrapolable al seu esser. Dorm en una cova, és un vagabund, un intrèpid espitós, un fugaç, un núvol dins un pot de vidre que vola impertinent, un àngel subterrani, una flor d’indústria, un ramat esquilat, una basura. Somia en estar sol mentre, en sentiments d’enyorança, es forgen ales de ferro que planegen sobre dies apagats. El copilot l’abandona, paupèrrim es fereix perquè s’apropa massa, el foc l'apaga.
Pastis de nata, per si t’agrada.
Roba.
El vent d’estiu sacseja la roba estesa com donant-te-li vida. Bella i suau la minyona treu les pinces de fusta una a una per endressar les prendes de roba abans no es faci fosc. Les desa a un cossi blanc, profund i de plàstic. El dia s’allarga i les hores agreixen la companyia del Sol. Entra amb la roba. Hi ha peces de tots tipus i colors :Tovalloles grans, mitjanes,petites, blanques, blaves, salmó, taronges, suaus, gruixudes, desgastades del marge i amb filaments descosits que s’escapen de les puntes, draps que freguen el blau cel, descolorits pel lleixiu i amb forats, mocadors nous amb les bores resseguides per un doble cosit, mitjons negres esparracats per la punta del dit gros, calces grosses, roses, grogues i algunes més primes a la part del cul per la pressió de les natges, bruses delicades de cotó, tovallons amb els cognoms bordats esbiaixadament pels diumenges, sostens negres, bordats, vells i sense bordar, una falda curta aparentment inofensiva, jaquetes verdes, pantalons llargs grissos,una estora groga llimona de tacte aspre amb quadrats marcats d’un blanc nata; més mitjons desparellats, samarretes antigues quasi transparents, un botó descosit probablement d'alguna jaqueta verda, mitges amb carretera només a una cama, mitges amb carreteres a les dues cames, mitges sense carretera arrugades i mitges sense carretera llises, estirades.
Enxufa la planxa. Sempre tarda uns cinc minuts en escalfar-se. Mentrestant, somia; s’imagina com deu anar vestida la seva filla a Hondures. La planxa ja treu vapor. La roba l’espera. No sap per on començar.
Orina.
I morirà sol, en una habitació tancada, amb la persiana grisa, abaixada . Assentat respira a poc a poc . L’alè que escup torna a ser el mateix aire viciat que inhala. S’aferra fort als reposadors de la butaca. Minimitza l’esforç perquè sap que no li queda massa força. Sua. Una bombeta incandescent és l’únic testimoni de la seva mort. No pensava que acabaria així, ni pensava en acabar . Els ulls. Fa estona que no parpellegen. El pit arrossega amunt i avall tot el cos amb els moviments violents de la respiració. La boca oberta i les narius també. A través d’una samarreta blanca d’imperi s’exsuden els seus últims líquids. Recorda un dia d’infància sota el cel blau i dins aquest instant es dilata un subinstant molt petit que el fa feliç sota una fracció de segon. S’està morint i la resistència de la bombeta fluctua al buit l’ intensitat de llum. Això, li dóna emoció. La punta del nas comença a tornar-se-li blanca. Ho veu i s’orina al damunt. Feia anys que no li pasava.
Aletea.
Fuera del agua, el pez, aletea agónico un par o tres de veces hasta que sus branquias se secan y un espasmo le atiza todo el cuerpo, todavía no muerto, en el suelo, retorcido, aleta, vuela, nada en el aire.
Astornauta.
Es de noche y la ciudad emite toda clase de luces que se propagan púrpuras, violetas y anaranjadas al gran telón, donde , luciérnagas asiliconadas brillan y levitan al margen del polivinílico paisaje.
A lo lejos, en la cima de la colina, canticos de grillos ahogan los desechos de los ruidos urbanos mientras aburridos nubarrones precipitan dulces gotas de lluvia ácida que bañan el intermitente desfile de hormigas posadas alrrededor del ojo opaco y putrefacto del cadáver de un gato negro en avançada descomposición.
Por otro lado, el caracol, guarido en su armazón, es atravesado por mutagénicas ondas electromagnéticas que modifican su carácter pasivo e indulgente a la vez que babea pausiblemente por encima de una ancha hoja gris . En la misma colina, dos marcianos, toman muestras sanguíneas de los residuos de una compresa roja y rota para crear una nueva cepa híbrida resistente a los coágulos de ideas.
Una brisa cálida remueve las hojas secas de un trágico y melancólico chopo al ritmo del despertar del día. Carreteras con tránsito inherente, prisas por escapar de un salado banquete entre los bancos de peces presos en su red, quilos y quilos de mal oliente materia orgánica e inorgánica reposando en atormentados vertederos y un sobre de café descafeinado abierto y sin usar en el suelo de la puerta de un geriátrico.
Diumenge.
La porta és ben oberta. Les dues batents, emmarcades per llistons de fusta antiga i corcada, ensenyen la part fosca, interna, la part que els vianants i la gent comuna no arriben a veure mai.
La obertura mostra un garatge buit on amb prou feines s’hi encabeix un cotxe petit, segurament antic i mal cuidat, fet que es denota de la pols acumulada al terra i de l’aspecte tràgic que pren un mirall trencat, penjat al fons i a l’esquerre. A la mateixa paret reposen, verticalment i a la alçada del terra, dos neumàtics gastats que eviten la possible col·lisió del vehicle contra la paret.
El color del sostre dissimula un blanc que algun dia el va fer verge.
Per davant del garatge creua un vianant que du el diari rebregat entre el braç i les costelles mentre que, amb la mà contraria sosté, entre els dits, per les nançes, dins un cabaç, el pa calent.
Dalt d'un arbre un pardal cridaner es baralla amb una bossa de plàstic transparent que, transportada pel vent, ha quedat presa entre l’entramat de branquillons.
La obertura mostra un garatge buit on amb prou feines s’hi encabeix un cotxe petit, segurament antic i mal cuidat, fet que es denota de la pols acumulada al terra i de l’aspecte tràgic que pren un mirall trencat, penjat al fons i a l’esquerre. A la mateixa paret reposen, verticalment i a la alçada del terra, dos neumàtics gastats que eviten la possible col·lisió del vehicle contra la paret.
El color del sostre dissimula un blanc que algun dia el va fer verge.
Per davant del garatge creua un vianant que du el diari rebregat entre el braç i les costelles mentre que, amb la mà contraria sosté, entre els dits, per les nançes, dins un cabaç, el pa calent.
Dalt d'un arbre un pardal cridaner es baralla amb una bossa de plàstic transparent que, transportada pel vent, ha quedat presa entre l’entramat de branquillons.
El Sol comença a enfilar-se i, en un matí clar d’hivern, poques coses més caben, dins un puny tancat, en un poble tan petit com el meu.
Gandula.
Un ruc
recula
a la plaça.
recula
a la plaça.
Gandula,
tragina
sabates
descalça.
Un ruc
tragina
a la plaça
paraules
descalces
sense
ànsia.
Llum
El pacient penja el telèfon. Ja saben els resultats. Corre-cuita se’n va al dispensari. S’abriga, es moca i amb l’ escuradents es treu, d’entre els queixals, un bon tibós de carn de fa un parell d’àpats. Baixa les escales, puja al cotxe i, independentment del color, la marca i la fressa que pugi fer, l’engega. Fa marxa enrere, recula.
Aparca, ja ha arribat. El pes del cel blau li oprimeix el crani. Es troba en estat de trànsit. Les portes del dispensari s’obren automàticament. Entra a recepció. Olor de malalt, carn morta, envellida. Creu que l’ olor de cadàver ve afegida a la pintura amb que decoren aquesta classe d’infraestructures.
L’aire l’oprimeix. Els pits de la dispensaria sempre l’han posat malalt. Es dirigeix cap a ella amb cara de desmai.
- Hola, bon dia. Vinc per la visita amb el Doctor Zymrichnaüzen.
Se li accelera el pols. Cada gota de sang del seu organisme circula frenèticament dins del reg sanguini.
- Mmmm... A si! Vostè deu ser el Sr. Casanova oi? L’està esperant a la consulta 52, endavant, passi passi – respon la dispensaria amb l'entonació necessaria per vendre enciclopèdies.
El senyor Casanova aparta la mirada de la de la dispensaria, fa una última ullada a la ratlla que limita les seves mames i, com si fos un autòmat ,trenca la vista cap al passadís, en busca de la consulta del Doctor Zymrichnaüzen.
El passadís és llarg i blanc. Les parets son de guix i aparenten ser gruixudes. Les instal·lacions són semi noves i del sostre en pengen cables de connexió de la llum.
52
Dr. Zymrichnaüzen.
Psiquiatría
Dr. Zymrichnaüzen.
Psiquiatría
Ja ha arribat a la consulta. Les lletres de la porta l’acollonen. No sap quin resultat obtindrà.
Dues vegades pica la porta, pica a la porta dues vegades.
- Endavant Sr. Casanova - Vocalitza el psiquiatre a través de la porta.
El pom és esfèric, daurat i està fred. Amb la ma, li dona la volta a l’esquerre i empeny cap a ell. S’equivoca, la porta s’obre al revés.
Entra. Llum blanca. Molta llum blanca. Les finestres quadrades del fons no torben l’entrada dels rajos solars.
Estanteries de llibres:
Guia neurobiològica. Como persuadir a un egocèntirco. No sempre cordura s’escriu amb amb c. Esquizofrenia vol I,vol II, Una brecha en el espacio : El transtorno bipolar .....
Infinitud de llibres de psiquiatria arrenglerats en estanteries paral·lelament ubicades als laterals de la sala.
El seu psiquiatra és calb. És el llicenciat número 10456. Porta ulleres de pasta negre, la seva pell és d’un rosa pàl·lid , té dos dits de papada i, d’Alemanya, ha importat la seva fredor.
- Segui, segui, que ja tenim els resultats.
El pacient agafa la butaca pel llom i s’hi acomoda. Amb només una incisió als ulls del Doctor intueix que no hi hauran caramels a la sortida.
- Bé Sr. Casanova. Li seré franc, sincer i directe. El seu TAG (s’aixeca per enganxar la radiografia a la caixa de llum) ha desvelat la causa de les seves crisis. Com vostè mateix pot observar té un artefacte del tamany d’un perdigó inserit al lòbul frontal del cervell, concretament a l’hemisferi esquerre. Ho veu?
Sense esperar cap resposta, el Doctor, continua el monòleg, persuadint al seu pacient.
- Sr. Casanova, és vostè conscient de que pot haver estat diana d’alguna escopeta de fira? No recorda alguna situació on rebés l’impacte d’un perdigó? Inclús, li podria haver passat quan tot just era un infant. Si vol, el podem induir a una sessió d’hipnosi.
El Senyor Casanova es posa la ma al cap. Arracona els quatre cabells mal pintats que li queden on hi ha l’artefacte. Fa memòria. Durant un lapse, els ocells que volen s’aturen. Els camions de l’autopista queden frenats. S’atura, tant la senyora del Super que està comprant taronges, com la taronja, a l’aire, en direcció al cabàs. Tot l’univers queda dins una botella de vidre. El senyor Casanova creu recordar alguna cosa.
- Em sembla que era ara no fa gaire, no ho recordo molt clarament – confessa amb veu tremolosa - Jo, com cada vespre, vaig anar a posar el despertador a tres quarts de set, com vostè sap en aquest poble som de costums. Amb un crit vaig avisar a la meva Senyora :
S’atura un segon, pren aire i, a través de les finestres del fons, segueix palpant la boira del seu record.
- Josepa!!! Ja està apunt el jas!
- Em va estranyar que no respongués el mateix de cada nit. De fet, crec que no em va respondre res.
Mentrestant el Dr. Zymrichnaüzen posa tabac dins la pipa de fusta. El premsa amb el dit gruixut i l’encén amb convicció. De les seves narius en surten dues boques de fum.
- I què li respon normalment Sr. Casanova? – pregunta el Doctor intrigat pels seus afers matrimonials.
- Ja vinc a fer l’ou Llucià! Guardem el puesto!
- Com que no em va respondre, vaig anar fins a la cuina. Si mal no recordo, feia una bufanda pel nostre net. Pot ser... ara que ho diu, trenava molt efusivament, com si estigués un xic esvalotada. Recordo que la vaig renyar :
- Josepa que hem de fer el burro!
- Em vaig espantar. Si que és cert. Ella i la mitja eren una sola cosa. Només tenia els ulls fixats en cosir. En aquell moment, jo, no sabia diferenciar on començava la llana i on acabava ella. Sap?És com hagués embogit. Oi que m’entén? I jo, es clar, com que soc una mica fresc i de convicció fàcil, me’n vaig anar al llit.
- Segueixi, segueixi – insisteix el psiquiatra.
- L’endemà d’aquella nit, quan hem vaig llevar, la Josepa no jeia al meu costat. Estava a la cuina Doctor! Encara estava trenant! Tenia el cap cot i havia creat una bufanda que s’escampava per tota la cuina. No ho troba surrealista Doctor? Doncs jo si. Espantat, vaig anar a buscar l’escopeta de balins que li vam regalar al nostre fill quan era petit. La vaig carregar, hem vaig plantar uns deu metres davant d’ella i la vaig amenaçar :
- Josepa, o pares de fer mitja o et clavo un tret al cap!
- I és clar ! Ella seguia i seguia. Vostè ho entén, oi Doctor? Em vaig veure obligat a dispara-la. Era com una bèstia de fer mitja sap? Es que no responia a res. A veure, de tan en tan ja en tenia algun rampell, però mai de tan i tan gros com per haver de fer servir l’escopeta.
- I llavors que va passar?
- Vaig prémer el gallet i :
- Pam! Pam!
- Va reaccionar sap. Va desar el bastonets de fer mitja a la tauleta de fusta del costat d’on era asseguda. Es va incorporar i de la galta i del front en rajaven dos fils de sang (no res doctor, només eren perdigons) Llavors s’aixecà i, amb equilibris, va trepitjar l’ infinitud de fils de llana per travessar la cuina, se’m acostà, em fe dos petons i em diguè:
- Bona nit Lluçià. No triguis que vaig a fer l’ou.
- Amb el pet de Sol que fotia, agafa i hem diu que se’n va a dormir. Collons de sonàmbula. Encara quan era al menjador li vaig fotre dos trets més a l’esquena ! Per mentidera, tu!
El doctor, una mica desencaixat, intenta sostenir la situació inhalant i expulsant aire profundament .
- Amb tot això Senyor Casanova, a on vol anar a parar?
- Perdoni Doctor. No m’agradaria marejar-lo amb tant d’embolic. El cas és que ara tinc el cap bastant clar i crec recordar la història del meu perdigó. Deu fer uns deu anys, si si.... Miri Doctor, sabent que la meva dóna és un xic rancorosa i que jo l’havia disparat unes quantes vegades a traició, va aprofitar un dia que dinàvem amb tota la família per tornar-me la juguesca . Ja es pot imaginar tota la situació : criatures, crits, fum,festa, xampany, xerinola, i que se jo. Va aprofitar la ben entesa! Jo seia a un cap de taula i ella a l’altre. Amb aquestes que veig que treu l’escopeta, és clar! Com que hi havia molta mainada, a nosaltres ningú ens feia massa cas , així que s’aixecà i :
- Pam!!
- La fressa va quedar ben camuflada. Imaginis-ho! Per mi no va ser fàcil copsar la bala! Gens! Hem vaig haver de posar el dir polze a la ferida per que deixes de rajar. Però li seré franc: Vaig aguantar el tipus tot el dinar, inclús a l’hora del conyac i el puro me les vaig ingeniar per que no es notés que m’estava tapant la ferida. Amb la mà dreta m’aguantava la copa i amb l’esquerre hem tapava el forat i aguantava el puro. I és clar! Es que era festa major. Quan es va acabar el dinar... en fi, vaig passar una mica de mal tràngol despedint a la gent amb el polze al cap... pro bé. Quan tothom va marxar vam desparar la taula, vam fregar tota la cobertura, vam escombrar i... jo què se doctor, suposo que ... Després em deuria anar a estirar una estona i, perquè deixes de rajar la ferida mentre dormia, recordo que m’hi vaig posar el puro. Però ... Sap que és el més curiós de tot, Doctor ?
- Què?- respon el doctor esparverat.
- Que l'endemà, quant em vaig llevar, encara quedava una mica de puro a la ferida, sap? I, com que a casa s'aproifita tot, me 'l vaig fumar mentre esmorçava amb la Josepa.
Teules.
Al meu teulat hi ha un gat
al meu teulat hi ha llum
al meu teulat hi ha sorra
al meu teulat hi ha lluna
al meu teulat hi ha sang
al meu teulat hi ha vida
al meu teulat hi ha fred
al meu teulat hi ha cendre
al meu teulat hi ha fressa
al meu teulat hi han líquens
al meu teulat hi ha boira
al meu teulat hi ha lila
al meu teulat hi han teules
al meu teulat hi han buits
al meu teulat ningú s'hi enfila
el meu teulat rellisca
el meu teulat s'apaga
el meu teulat és cel obert
el meu teulat té estrelles
al meu teulat hi han lletres
al meu teulat.
al meu teulat hi ha llum
al meu teulat hi ha sorra
al meu teulat hi ha lluna
al meu teulat hi ha sang
al meu teulat hi ha vida
al meu teulat hi ha fred
al meu teulat hi ha cendre
al meu teulat hi ha fressa
al meu teulat hi han líquens
al meu teulat hi ha boira
al meu teulat hi ha lila
al meu teulat hi han teules
al meu teulat hi han buits
al meu teulat ningú s'hi enfila
el meu teulat rellisca
el meu teulat s'apaga
el meu teulat és cel obert
el meu teulat té estrelles
al meu teulat hi han lletres
al meu teulat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
